Amb motiu de les graduacions del curs acadèmic 2025, l’actual rector de Harvard ha dit el següent: “La meva esperança per a vosaltres és que seguiu sentint-vos còmodes amb ser incòmodes [stay comfortable being uncomfortable]”. Què vol dir aquesta frase, en el context de la batalla cultural que manté Harvard amb l’administració de Donald Trump i quina lliçó en podem extreure per les nostres contrades? Aquesta frase mereix una reflexió acurada. Lluny d’alinear-se amb l’eslògan “Surt de la teva zona de confort” i altres ximpleries d’estar per casa, la paraula clau és “stay”: romandre en la incomoditat, és a dir, en el debat d’idees, el dubte, l’enraonar. Aquesta tendència de la cultura universitària, tan difícil de dur a terme quan la societat viu una polarització radical que fa a vegades impossible tota possibilitat, no dic de diàleg, sinó d’escolta del que no voldríem sentir, topa avui dia amb les posicions d’extrema dreta, però també amb els protocols de qualitat instaurats a les societats democràtiques a través de les agències destinades a aquest fi. Per una banda, les posicions d’extrema dreta, tant a Europa com als Estats Units, defensen la puresa d’una pretesa veritat que cal instaurar. Aquesta veritat no es pot contaminar amb altres punts de vista. La puresa de pensament està al servei de la ignorància, un estat que Trump anhela per als seus ciutadans. Com més ignorants, més manipulables. Si un grup d’estudiants apunten tot el que diu el professor encara que els hi coli gat per llebre, esdevenen carn de canó de qualsevol consigna plantejada com una garantia de seguretat. La restricció de la matrícula d’estudiants internacionals proposada per Trump va en aquesta mateixa línia. Quan les creences i arguments apareixen a la llum d’una perspectiva diversa, trontollen. Això obliga a plantejar-se coses. I a parlar allà on abans hi havia patacades. Trump odia Harvard perquè representa els millors caps pensants, no pas precisament els més rics sinó els més intel·ligents, en el sentit, en aquest cas, de qui vol parlar amb qui pensa diferent, contrastar perspectives encara que dolgui. Aquest és el nucli central de la idea d’universitat, la discussió sobre l’estudi dels problemes del món, no pas solament d’eixe món, sinó del que ha de venir i que depèn de la nostra responsabilitat.
Ara bé, a vegades criticar els purismes de l’extrema dreta és una forma d’evitar veure els nostres. Les societats democràtiques han instaurat la idea de “qualitat universitària” basada en protocols que determinen l’encaix dels processos administratius des d’agències externes a la institució i tanmateix alimentades pels qui la componen. Aquesta és una altra forma de puresa de pensament que s’atura davant les idees, la veritat incòmoda d’un espai i un temps universitaris on la llibertat de consciència és sagrada.
Reivindiquem la universitat incòmoda. Com a Harvard en moments d’atac a la incomoditat del debat d’idees, sentim-nos còmodes en la incomoditat. No pensem que som dels bons. Intentem ser clarividents amb les nostres pròpies contradiccions i, per descomptat, en tot moment, lluitem contra l’hegemonia de la ignorància impulsada per l’extrema dreta.
