26/01/2021

Vacunes: de la ciència a la política

3 min
L'Hospital Sant Joan de Déu de Barcelona va començar a administrar la vacuna Moderna el passat 16 de gener
Disponible en:

1. Saber. Les persones se separen, els objectes ens acosten; aquesta és una de tantes paradoxes de la pandèmia. Hem deixat de viatjar, quan el viatge ha servit secularment per teixir relació entre les persones dels llocs més diversos. Guardem les distàncies i tanmateix la pandèmia ens ha fet prendre consciència que som una sola humanitat, que els nostres destins estan vinculats. No viatgem però compartim objectes: tots amb mascareta, com si de cop s’hagués imposat una moda de vestir global. Qui hauria dit fa un any que arreu del món ens taparíem el nas i la boca amb un tros de roba durant un llarg temps? Ara els contactes i els vincles es fan a través de les pantalles i dels missatges electrònics. I gràcies a això, per exemple, la informació ha circulat a través de la comunitat científica en unes quantitats sense precedents. És curiós que hagi estat quan més tancats estàvem a casa que hem viscut una de les experiències de dimensió més inequívocament global que podríem imaginar. Les amenaces cada cop seran més difícils d’aïllar. Desprès de la pandèmia, ¿encara hi haurà qui vulgui fer veure que el canvi climàtic no és cosa seva?

Deia Arcadi Navarro a l’Escola Europea d’Humanitats que el canvi fonamental que diferencia aquesta pandèmia de les anteriors és la ciència. Tanmateix, la ciència no havia tingut mai una exposició tan gran davant de l’opinió pública. En un moment de màxima incertesa, quan en societats com les nostres la capacitat de consol del discurs religiós ha perdut molta força, la ciència ha estat des del primer moment la gran esperança. Avui la forma de veritat més legitimada és la científica, i de la seva connexió amb la pràctica i la tecnologia mèdica s’espera tot. Només ella ens podrà redimir. Però la pandèmia es fa llarga, l’horitzó distòpic ofega els esperits, i neix la desconfiança. Quan s’ha rebaixat a límits inimaginables el temps de producció d’una vacuna, totes les queixes es desplacen cap al moment de fer-la efectiva. I el cercle viciós de l’angoixa no és fàcil de trencar, mentre a les xarxes socials el negacionisme i les teories de la conspiració fan estralls.

I tanmateix la ciència ha guanyat la partida i sortirà indubtablement reforçada d’aquest episodi, sobretot quan tinguem la perspectiva per entendre que gràcies a ella aquesta pandèmia haurà estat, malgrat tot, una de les més lleus de la història humana. Cosa que ara dita així sembla gairebé una blasfèmia.

2. Gestionar. La ciència està fent els deures. Com he dit, mai s’havia treballat amb tanta informació, de tants llocs diferents, amb tanta rapidesa. És el que permet que l’estadística faci avançar l’activitat sanitària allà on encara no arriba del tot el coneixement científic: per exemple, en la millora dels tractaments per l’avaluació dels resultats. Però ara és la política la que entra en la fase més crítica: la gestió de les vacunes. I no m’estranyaria que les vacunes fessin el que no ha fet el virus fins ara: tombar governs. Ara ja no val el recurs de dir "Fem el que diuen els experts". No, ara és pura i simple eficàcia en l’adquisició i distribució de les vacunes. I la Unió Europea ja ha fet la primera pífia. El Regne Unit -acabat de sortir- vacuna més ràpid que els seus antics socis.

Som a la recta final, encara que no se sap com serà de llarga. La pandèmia ens haurà recordat la nostra vulnerabilitat, per molt que alguns supremacistes pretenguin negar-la. Haurem experimentat el poder de la ciència, però amb la política en el punt de mira, on ja era abans. I amb un risc que ja venia de la crisi del 2008: que la por i la incertesa actuïn com a eficients propagandistes del liberalisme i de l'autoritarisme. Salvada la salut, aquest serà el perill. Fins i tot Francis Fukuyama se n'ha adonat: “El liberalisme està profundament lligat a la democràcia, i cal suavitzar les polítiques econòmiques liberals d'acord amb altres consideracions d’igualtat democràtica i de necessitat d’estabilitat política”.

Josep Ramoneda és filòsof

stats