I si ens veiéssim com a parents llunyans?
Cada vegada que intento llegir el diari noto una ombra fosca agafada al pit, una sangonera que succiona de mica en mica qualsevol esperança de canvi i esborra el meu bon humor a cop de titular. Si el meu cervell fos un núvol de paraules, crisi ocuparia tota la meva capacitat cranial. Les lletres aixafades omplirien cadascuna de les escletxes de la meva ment, enredant-se entre elles fins a perdre el significat. Mentre segueixo llegint les notícies del dia, els ocells de la vaga, els desnonaments i la corrupció fabriquen el seu niu entre les consonants.
Vivim una època complexa. Cada vegada estem més allunyats del nostre entorn i del món en què vivim, tan frustrats amb les circumstàncies, que hem acabat tirant la tovallola. Davant d’aquest panorama, només podem preocupar-nos per nosaltres mateixos. L’individualisme s’ha convertit en una perspectiva vital i els enfrontaments i les divisions internes col·lapsen a poc a poc i amb bona lletra l’estructura social. A la part alta de la torre de l’egolatria oneja una bandera que diu: “Jo contra el món”.
I ara que estem a punt de tancar l’any, em pregunto: ¿hi ha esperança?, ¿com podem sortir d’aquest somni individualista en què ens hem quedat estancats?, ¿com podem apostar per la força col·lectiva? Potser seria més senzill si ens veiéssim els uns als altres com a parents llunyans. Persones amb les quals compartim un llaç que va més enllà del benefici personal. Membres de la mateixa tribu.
Així vull obrir el 2019. Entenent el món no com un territori hostil ple d’estranys sinó com una festa plena d’amics als quals encara he de conèixer. Sabent que en el fons és més el que ens uneix que el que ens separa.
