25/04/2020

És la vellesa o és l’edatisme?

4 min

Fa quatre dies, sembla, als vellets se’ns instava a mantenir-nos sempre joves i se’ns animava de manera sistemàtica a consumir i participar en el món igual que els altres, independentment de l’edat. Al Regne Unit teníem The Oldie, una jovial revista llegida per desenes de milers de britànics que celebrava les clares i imprevisibles diferències que hi ha entre les persones grans. A les dones velles, abans desterrades dels mitjans de comunicació occidentals (tret que calgués provocar horror o desassossec), fins i tot se’ls permetia, a vegades, sortir a divertir-se una mica a la pantalla –on fins llavors els únics vells que havien resistit eren homes–. Durant els anys vuitanta, The golden girls [Las chicas de oro], la sitcom de Walt Disney, era el símbol d’uns temps canviants: les veteranes actrius de la sèrie televisiva s’ho passaven bomba.

Però això era només un retrat dels vellets alegres estrictament autosuficients. Es podia capgirar i de seguida es descobria el seu revers gerontofòbic: la por i el menyspreu creixents i duradors envers els vellets que no eren capaços de jugar a viure com si no tinguessin edat. Aquí, trobem queixes sistemàtiques pel “tsunami platejat” dels pensionistes, que reclamaven els beneficis a què havien contribuït amb la seva vida laboral. I quan sorgien problemes, érem els bocs expiatoris dels mals subsegüents. De manera grotesca, se’ns responsabilitzava de l’aprimament dels pressupostos de benestar social i de la reducció dels recursos públics, que tenen un impacte sobre molta gent, especialment sobre els joves. L’edatisme (la discriminació per l’edat) creixent va anar ràpidament seguit de la crisi financera del 2007/08, conseqüència directa de l’especulació fiscal del capital desregulat, possibilitada per uns estats seduïts per lògiques neoliberals de creixement de mercat. Perversament, els governs conservadors imperants van atribuir la culpa de la crisi a la suposada cobdícia de la generació del baby boom, no pas a la riquesa cada vegada més obscena de multimilionaris corporatius –una tapadora per als efectes enormement injustos d’una nova austeritat.

Avui, amb les pors que envolten la pandèmia del covid-19, ens torna a envair l’edatisme més barroer. Delectant-se en el moment, alguns reaccionaris troben plataformes a la premsa britànica, i el subdirector del Daily Telegraph, Jeremy Warner, insinua que el covid-19 podria tenir un cert benefici econòmic en la mesura que “elimina de manera desproporcionada persones grans dependents”. Per no quedar-se enrere, el comentarista conservador Toby Young va convenir que la mort potencial de milers de persones grans es podia considerar un “dany col·lateral acceptable”.

La major part del govern del Regne Unit ha adoptat una forma més suau de “preocupació”, i ha suggerit que tots els que passen dels 70 s’haurien d’autoaïllar per preservar la seva pròpia salut i no col·lapsar els serveis sanitaris. Però aquests serveis sanitaris ja estaven col·lapsats després de dècades de retallades governamentals, de l’eliminació de les beques de formació d’infermeres i del rebuig dels primers avisos sobre pandèmies potencials.

Quan va arribar aquesta pandèmia, hi havia 43.000 llocs de treball d’infermeria i una falta radical d’equipament per protegir el personal sanitari. I, amb prou feines amagades darrere la insinuació que els vells col·lapsen els serveis hospitalaris, hi ha altres assumpcions. Comencen per les crides a l’autoaïllament, que homogeneïtzen arbitràriament les persones que passen dels 70 (moltes de les quals estan bé de salut) i, alhora, les diferencien de les que no arriben als 70 (algunes de les quals tenen greus problemes de salut), com si formessin categories independents. Acaben per la circulació ben coneguda d’un sistema de classificació o triatge perquè els metges decideixin a qui s’han d’oferir, o negar, les cures intensives si hi ha símptomes greus del covid-19. La classificació depèn d’una sèrie de “factors de risc”, començant pel fet, simplement, de tenir més de 70 anys, cosa que converteix qualsevol septuagenari en un cas dubtós per rebre tractament.

Tots som igual de vulnerables a una infecció de covid-19. Afecta fins i tot els més forts, incloent-hi els que s’imaginen que són inexpugnablement resistents, com el primer ministre britànic, Boris Johnson, que va anar a parar a cures intensives amb bastanta rapidesa. Però alguns patiran més que altres pel virus i sens dubte tindran menys probabilitats de rebre les necessàries cures intensives. Això fa que els índexs de mortalitat depenguin tant de l’envelliment com d’una qüestió de política i cultura, o d’altres desigualtats sistèmiques. Els vells, els pobres (enormement determinats per la classe social i l’ètnia), a més dels que estan en primera línia de l’atenció mèdica o fan feines essencials, corren més perill davant del coronavirus. Tenint en compte que les morts dels vells en residències de gent gran ni tan sols queden registrades a les estadístiques diàries del Regne Unit, és evident a qui es considera prescindible.

Ara bé, un cop decidim que la vida de les persones grans és prescindible, queda clar que el “factor de risc” és l’edatisme, més que no pas l’envelliment, i això és el que determina la situació de la gent gran en aquesta crisi. Per resistir-se a aquest edatisme no n’hi ha prou amb assenyalar que hi ha realment una gran diversitat entre els vells, ni que molts de nosaltres fem una feina indispensable, especialment en el sector del treball voluntari, o cuidant nets, i de moltes altres maneres. En lloc d’això, si la vellesa no ha de ser un factor per menystenir innecessàriament els vells, cosa que deixa els joves esporuguits davant de l’arribada inevitable d’aquesta etapa, hem de combatre aquest edatisme. Com molts dels que avui estan implicats en la feina humanitària, això vol dir comprometre’s a cuidar-se mútuament, en societats responsables que advoquen per un món sostenible. Un món així comença per la premissa d’una atenció mèdica universal per a tothom.

Traducció: Marc Rubió Rodon