Em sembla que el que passa a Venècia passarà a la resta del món. Mireu, per exemple, l'spritz, aquella beguda taronja –Aperol (per als no venecians)– o vermella –Campari o Select (per als venecians)–. De costum local, ha arribat a ser un fenomen mundial que, a vegades, arriba a fer fàstic, especialment si veus uns guiris que mentre sopen se'n beuen un sense pensar que l'spritz es pren només com a aperitiu.
O el neguit envers els turistes, que, com escriu l'amic Enric Bou en el seu últim llibre, Venècia, ciutat de pèrdues, ja es manifestava amb Henry James: primer, els va definir com a bàrbars.
O pensem en el concepte de superilla portat a Barcelona per l’alcaldessa Colau, tan estimada pels italians, els d’esquerres. Sí, perquè Venècia és una immensa superilla per a vianants, de fa segles i sense necessitat d’una Colau. On els vaporetti es mouen a una velocitat comparable a l’autoritzada per als cotxes que vulguin entrar a les superilles i on els preus dels pisos pugen amb l’incivisme, curiosament proporcional a la transformació dels carrers en zones de vianants: com menys cotxes, més incivisme.
Venècia és un gran casc antic, incòmode com tots els cascs antics, perquè no hi pots arribar amb transport propi. T’has d'emportar la compra amb un carretto, eina fonamental per a tots els venecians, i pujar-la a un pis sense ascensor, després d’haver passat ponts, i potser en una zona on encara arriba l’acqua alta.
Qui voldria viure en un lloc tan complicat? Molt millor Mestre, a la Terraferma, on les cases són barates i si vols anar a fer una costellada amb els amics no has d'agafar vaporetto, autobús, tren i cotxe i anar carregat com una mula.
La veritat és que moltíssims amics meus, exvenecians, no viurien a Venècia ni de broma.
Pensem en el Casc Antic de Barcelona. Un barceloní amb dos dits de front no hi viuria mai: la pudor (com a Venècia), l’incivisme (com a Venècia), la incomoditat (com a Venècia), la falta de botigues de proximitat (com a Venècia..., però no és veritat) fan que només els immigrants i els expats hagin fet que Ciutat Vella no sigui un territori deshabitat.
Penseu que a Ciutat Vella el 55% dels residents són estrangers, quan als anys 90 eren només 541 (en busco els noms). Sense aquesta gent de fora seria com els Monegres! A Venècia no hi ha immigrants: tots es queden a Mestre, que és més econòmic i en els últims anys ha substituït la població local gràcies als interessos de la potent indústria naval Fincantieri, que necessita mà d’obra barata que li arriba de Bangladesh (per cert, a Itàlia no diem paki, diem bangla). Si Venècia, doncs, és un gran casc antic on falten els estrangers, podem dir que les alternatives són aquestes? O expats o fer una mena de Raval venecià?
La realitat és que els expats només vindrien a Venècia si tinguéssim el clima de Barcelona. Si el clima de Barcelona no fos el que és, els expats es mudarien en un parell de dies.
Descartem-ho, doncs. ¿Fem aleshores un acord amb l’empresa Fincantieri i donem allotjament a la ciutat als ciutadans provinents de Bangladesh que han colonitzat Mestre? Podria funcionar, però perdria una mica de màgia. Gondolers de Bangladesh? Sarde in saor amb curri? Mai! A més, seria posposar el problema, perquè al cap d'uns anys els de Bangladesh es tornarien venecians i voldrien marxar cap a Mestre perquè no voldrien anar amb carretto trepitjant ponts.
Us dic una cosa. Els futuristes tenien raó, amb aquest programa: eliminar les góndoles, omplir els canals menors, construir ponts metàl·lics i fàbriques, convertir Venècia en una potència militar.
Si Venècia és un paradigma, poseu dinamita als fonaments de tots els edificis de Gaudí, bombardegeu les platges de Barcelona i sobretot elimineu el Barça i deixeu només l’Espanyol.
Apa, us deixo, que he de fer el check-in a uns guiris que arriben avui.
