Veneçuela no és una excepció

Els Estats Units han extret Nicolás Maduro de Veneçuela i l’han detingut a Nova York, i el president Donald Trump ha afirmat que els EUA "gestionaran" el país. Tot i que és un fet colpidor, no hi ha res de nou en aquesta calamitat: remet a quatre precedents que poden ajudar-nos a veure elements del present que, altrament, podrien quedar ocults per la propaganda o l’emoció.

Per començar, hi ha la llarga història d’intervencions nord-americanes a l’Amèrica Llatina, basada en el dret implícit –si més no autoproclamat– a triar els líders de la regió. Durant la Guerra Freda l'establiment d’un líder o d’un govern avalat per funcionaris dels EUA solia presentar-se com una croada prodemocràtica, amb la lògica que la motivació principal d’Amèrica era frenar el comunisme, considerat antidemocràtic.

Aquesta vegada no hi ha cap pretensió que la democràcia sigui l’objectiu. Maduro i els seus aliats van robar les eleccions presidencials veneçolanes del 2024. Però en lloc de castigar-lo per aquest crim ben real, l’administració Trump prefereix l’acusació essencialment fictícia de "narcoterrorisme". A més, tot i que Veneçuela té un president legítimament elegit, Edmundo González, no hi ha cap indici que ell –ni l’oposició en general– formi part dels plans de l’administració nord-americana.

Cal tenir en compte que després de la captura de Maduro, Trump va menysprear la valenta líder de l’oposició i guanyadora del premi Nobel de la pau del 2025, María Corina Machado, qualificant-la de "dona simpàtica" i assegurant que no té suport ni respecte a Veneçuela. Davant d’això, val la pena recordar l’extracció amb suport nord-americà, fa un mes, de Machado, que vivia amagada a Veneçuela des de les eleccions del 2024. Aleshores molts van pensar que l’administració Trump l’ajudava a assistir a la cerimònia del Nobel a Oslo. Ara més aviat sembla que va ser un intent de neutralitzar una política popular i de facilitar el camí a una forma d’imperialisme nord-americà dirigit contra els veneçolans.

Però aquest projecte imperialista ha estat més mal concebut que la majoria. Segons sembla, Trump ofereix el petroli de Veneçuela a empreses energètiques nord-americanes (de manera semblant a com administracions anteriors triaven líders a l’Amèrica Llatina favorables als interessos empresarials dels EUA) i explica tota l’operació en termes dels diners que se’n poden obtenir. Però a curt termini hi ha poc benefici en el petroli veneçolà: explotar-ne el potencial exigiria enormes inversions a llarg termini, que, al seu torn, depenen de l’estabilitat política.

Un altre precedent evident és la invasió de l’Iraq del 2003, un punt d’inflexió per al poder nord-americà. La invasió es va basar en la idea que derrotar un exèrcit, deposar un mal governant i desmantellar institucions compromeses seria suficient per crear les condicions d’un govern millor i més democràtic. En conseqüència, l’administració del president George W. Bush gairebé no va planificar el futur polític del país, i els ocupants nord-americans van acabar cooperant amb les mateixes persones que afirmaven haver derrocat. Al final de l’ocupació nord-americana havien mort centenars de milers d’iraquians i uns 4.500 nord-americans, i la credibilitat dels EUA estava feta miques.

En el cas de Veneçuela hi ha la creença similar que simplement eliminant un dictador es produirà el resultat desitjat. Però l’exèrcit veneçolà no ha estat derrotat, i el govern de Maduro continua en el poder. Si l’administració Trump té un pla, és deixar que la vicepresidenta veneçolana, Delcy Rodríguez, porti les regnes per als nord-americans, tot i que ella no és més legítima quan està avalada per la violència dels EUA. Per la seva banda, Rodríguez ha titllat el segrest de Maduro d'il·legal i ha afirmat que té "connotacions sionistes".

El tercer precedent és més recent: la invasió russa d’Ucraïna. Va ser colpidor sentir Trump descrivint el segrest de Maduro com una "operació militar extraordinària", perquè el president rus, Vladímir Putin, va utilitzar un llenguatge inquietantment similar en el discurs amb què va anunciar la invasió a gran escala d’Ucraïna el 24 de febrer del 2022.

Putin va explotar deliberadament i va ridiculitzar el dret internacional afirmant que l’agressió russa estava justificada per la Carta de les Nacions Unides. Rússia ha treballat intensament per crear un món en què tots els països tractin la Carta de l’ONU com una broma; així, el fet que l’administració Trump no hagi fet cap esforç per justificar les seves accions a Veneçuela en termes de dret internacional és una victòria per al Kremlin, encara que no li agradi aquest cas concret.

Val la pena assenyalar que la intervenció nord-americana, tot i ser clarament un acte de guerra, sembla haver estat un pla a llarg termini de la CIA, executat amb el suport de l’exèrcit dels EUA. La descripció que en fa Trump, dient que va ser un "assalt com no se n’havia vist cap des de la Segona Guerra Mundial", és absurda. I també apunta a l’últim precedent: les guerres que van legitimar règims feixistes abans de la seva derrota el 1945.

Els feixistes d’Alemanya, Itàlia i Romania van justificar les seves dictadures amb l’argument que els seus oponents polítics actuaven al servei d’enemics estrangers i de conspiracions internacionals. A més, aquests règims van entrar en guerres per alinear l’enemic extern amb l’intern: era molt més fàcil oprimir els dissidents interns amb la població en guerra.

A l'acusar Maduro de delictes relacionats amb les drogues en lloc de crims més greus (i molt més fàcils de provar) com les execucions extrajudicials i la tortura, l’administració Trump uneix l’enemic extern i l’intern. Com que el narcotràfic implica actors tant estrangers com interns, Trump pot construir un relat segons el qual els seus oponents polítics són titelles d’un complot internacional. Una "guerra contra les drogues" a l’estil Trump podria servir per crear un aparell de seguretat interior més poderós, de manera semblant a com el pànic pels migrants ha comportat una gran expansió del Servei d'Immigració i Control de Duanes (ICE).

Trump vol obtenir els guanys polítics de fer una guerra sense haver de lluitar-hi realment. En el seu relat, l’exèrcit dels EUA va fer màgia a Veneçuela i la història ja s’ha acabat.

Però mentre que Putin entén que el feixisme requereix un combat real, Trump sembla no estar disposat o no ser capaç d’arribar tan lluny, en part perquè és feble a casa. Els nord-americans poden actuar per impedir que l’"operació militar extraordinària" de Trump –que té més a veure amb un canvi de règim als EUA que no pas a Veneçuela– acceleri el lliscament del seu país cap a l’autoritarisme, sempre que reconeguin la lògica política interna que hi ha darrere de la intervenció exterior de Trump.

Copyright Project Syndicate