Veneçuela: segur que és el petroli?
En la roda de premsa de dissabte, el president Trump es va afanyar a afirmar que els beneficis derivats del mercat petrolier serien suficients per compensar el cost d’una intervenció militar a Veneçuela i que les empreses nord-americanes en podrien sortir clarament beneficiades. Tanmateix, tot i la retòrica —i la confiscació de vaixells transportant cru—, en analitzar les dades amb més deteniment es fa evident que l’argumentació del president presenta importants incongruències.
En primer lloc, les mateixes empreses petrolieres van expressar ben aviat els seus dubtes. La modernització d’unes instal·lacions greument deteriorades per extreure un petroli pesant, dens i amb un alt contingut en sofre exigeix grans inversions. Aquest tipus d’operacions només són rendibles si van acompanyades de fortes garanties d’estabilitat política i jurídica; unes condicions que, ara mateix, no es donen.
A més, el cru veneçolà no es considera un actiu crític ni imprescindible per al subministrament energètic global. Els Estats Units disposen d'una producció pròpia suficient i tenen accés garantit tant al petroli canadenc com al de la península Aràbiga. De fet, la intel·ligència col·lectiva dels mercats financers sembla haver arribat a una conclusió similar: en l'última setmana, els preus del petroli s'han mantingut pràcticament estables, sense grans tensions a l’alça ni a la baixa.
En canvi, el que sí que ha experimentat un augment notable són les cotitzacions dels actius vinculats a les terres rares i als metalls estratègics. Veneçuela també és rica en aquestes matèries primeres, claus per a la indústria tecnològica i militar. I aquí sorgeix la pregunta central: qui controla actualment aquestes cadenes de subministrament? La resposta és la Xina, que gaudeix pràcticament d’un monopoli en aquest àmbit. I no és menor el fet que l’abril del 2025, en plena crisi comercial, Pequín reforcés els controls sobre les exportacions de terres rares com a instrument de pressió davant els aranzels imposats pels EUA. Aquest context, sumat a les possibles aliances de la Xina amb Rússia i de l’Iran a Veneçuela, ofereix una explicació molt més plausible de l’interès geopolític nord-americà.
La Xina absorbeix el 80% del total d’exportacions de petroli de Veneçuela. Però la seva dependència és més aviat financera que operativa. Des del 2007, el Banc de Desenvolupament de la Xina ha injectat més de 60.000 milions de dòlars a Veneçuela mitjançant un sistema de finançament basat en l’entrega futura de petroli. A finals del 2025, el deute pendent d’amortitzar rondava els 18.000 milions de dòlars. Si el flux de barrils de petroli cap a la Xina s’atura, el deute queda per cobrar.
Si es confirmés que controlar el petroli no és tan rendible com reitera Trump, podria beneficiar l’empresa espanyola amb més interessos a Veneçuela: Repsol. L’empresa encara manté participacions en dues societats mixtes i el primer semestre de l’any passat es va veure obligada a registrar unes pèrdues de 252 milions d’euros arran de la revocació de la llicència, per part dels EUA, per operar a Veneçuela, que li impedia continuar cobrant el deute mitjançant l’entrega de barrils de petroli. Com la Xina, però a petita escala. Un aixecament d’aquestes restriccions obriria la porta a normalitzar la situació, encara que sigui passant pel sedàs nord-americà.
