La veritat judicial, la veritat periodística i l’altra (1)

ENCARA NO s’ha fixat de quina indemnització estem parlant, però la justícia ja ha determinat que la revista Rolling Stone i una de les seves redactores han incorregut en un cas d’injúries greus, en el que apunta que serà una de les històries falses de la dècada. La revista va denunciar com en algunes festes de les fraternitats universitàries un dels ritus iniciàtics consistia a violar en grup noies a qui abans s’havia emborratxat fins a la quasi inconsciència. I ho feia explicant un cas horrible ocorregut a la Universitat de Virgínia, narrat per una de les víctimes, en el qual la rectora de la universitat quedava com algú mesquí, més interessat a salvaguardar el bon nom de la institució que no a aclarir la veritat. Però la policia, un cop va investigar el cas, va determinar que no hi havia proves que sustentessin el relat de la noia. Un dels errors greus de Rolling Stone va ser no intentar localitzar cap dels set nois a qui la presumpta víctima acusava. L’altre, confiar massa en un únic testimoni, per colpidor que fos. La contrastadora de Rolling Stone -un càrrec habitual al periodisme saxó que es dedica a verificar la història que ha escrit un altre periodista- va mantenir una conversa de quatre hores amb la noia, repassant detall a detall, i li va semblar que el seu relat era coherent (tot i que ella no prenia la decisió de tirar l’article endavant).

En tot plegat, hi ha un detall que és molt important subratllar: en cap cas la policia ha suggerit que la presumpta víctima s’hagi inventat l’agressió. I això obre un debat interessant -però també una mica sinistre- sobre la diferència entre veritat a seques, veritat judicial i veritat periodística. Si l’actualitat ho permet, demà abordaré l’assumpte, ara que ja tenen els antecedents.