Sorprèn extraordinàriament que persones de les noves generacions diguin tants disbarats sobre el franquisme i que algunes persones de les generacions més grans, també. ¿Es tracta d’una manca de coneixements? ¿De desinformació ideològicament esbiaixada? Si és per manca de coneixements ens hauria de preocupar i molt. Si és per desinformació i ideologia vol dir que una part del país, la més hereva del franquisme, s’ha preocupat per fer-ne l’elogi, i que qui havia de donar una versió diferent no l’ha donada. Faig, com a historiador econòmic, algunes pinzellades sobre l’economia del franquisme, totes procedents del llibre, coautorat amb Xavier Tafunell, Entre el imperio y la globalización. Historia económica de la España contemporánea (n'hi ha versions en anglès i en castellà), que hem enriquit i actualitzat en diverses revisions des de l’any 2003 fins al 2021.
Es poden distingir uns quants períodes dins del franquisme. El primer, i sens dubte el pitjor, va ser la guerra (1936-1939). La guerra la va provocar Franco en persona. El gran economista i historiador de la República, la guerra i el franquisme, Ángel Viñas, ha pogut demostrar a bastament la seva implicació i el seu lideratge en la preparació del cop d'estat. Les pèrdues en benestar de la guerra van ser abundants, encara més doloroses quan la situació econòmica d’Espanya era, abans d’esclatar, relativament bona comparada amb la resta d’Europa (un 67,3% de PIB per càpita). Espanya va perdre la recuperació que, després de la Gran Depressió, s’estenia a tot arreu d’Europa i que va portar un cicle de prosperitat entre 1935 i 1939. Acabada la guerra, l’any 1940, Espanya havia esdevingut molt més pobra. El seu PIB per càpita, comparat amb el de l’Europa Occidental, s’havia ensorrat al 50,3%, i es recuperava del 43,1% de l’any 1938! No hi ha proporcions menors que es puguin documentar des de 1787, ni en temps de pau ni de guerra.
En segon lloc, de 1940 a 1960 l’economia espanyola va viure vint anys de misèria. No s’haurien d’oblidar aquests primers vint anys –els més llargs del franquisme–, que van ser fruit de la seva voluntat indiscutida com a dictador omnipotent. La misèria va ser-ne el resultat, fill de prejudicis, incompetència i negativa a corregir els errors propis. L’absurd objectiu autàrquic ho va dominar tot. Excepte els anys finals de la Segona Guerra Mundial i el caos immediatament posterior (1944-1948), Espanya va assolir en els anys quaranta i cinquanta el seu punt més baix en PIB per càpita respecte al de l’Europa Occidental en temps de pau tant en comparació amb el seu propi passat com amb els països del seu entorn. Als anys cinquanta, i en el marc de la Guerra Freda, Espanya va tornar a créixer, arrossegada pels Estats Units i per Europa, però sempre amb distorsions i precarietats econòmiques ingents, filles del malson autàrquic, i sense deixar enrere l’empobriment relatiu.
Franco, militar sense formació econòmica, entenia l’economia com alguna cosa a disciplinar. Per controlar la inflació va prohibir apujar els preus de molts productes (i dels sous, els lloguers i l'electricitat). El resultat va ser un mercat negre generalitzat que els va encarir tots i va permetre que els amics del règim (i del dictador) es fessin rics amb l’estraperlo i els enemics es poguessin afusellar al menor intent de comerç irregular. El control de preus i el racionament es van estendre a gairebé tot. De mica en mica, al llarg dels anys cinquanta es va anar moderant aquest control. Li havia fet tant mal al dictador el fracàs que van suposar les restriccions elèctriques, que el que més li va agradar fer després, als anys seixanta, va ser inaugurar embassaments. Les dues dècades van ser, doncs, de molta misèria: extrema als quaranta i menys extrema als cinquanta. L’any 1960, amb el Pla d’Estabilització plenament actiu, es va arribar a un PIB per càpita de només el 50,8% de la mitjana de l’Europa Occidental. Calia tornar enrere fins als anys 1936-1941 (guerra i immediata postguerra) per trobar una proporció més baixa.
El creixement dels seixanta i primers setanta, alimentat per enormes migracions interiors i exteriors, doloroses i abandonades per les autoritats, i per l’arribada de turisme de sol i platja i d’inversions de capitals, va ser de recuperació de l’endarreriment acumulat. Els Estats Units i Europa, sempre en el marc de la Guerra Freda, van ajudar a reintegrar Espanya en l’expansió econòmica global –l’Edat Daurada– posterior a la Segona Guerra Mundial, capgirant els desastrosos principis econòmics de Franco. El 1972 es va aconseguir recuperar i superar (68,5%) la distància en PIB per càpita respecte a l’Europa Occidental que hi havia el 1935 (67,2). Trenta-set anys perduts!
Amb els anys 1973-1975, que es barregen amb la crisi del petroli, són quaranta anys perduts en matèria de llibertat, de democràcia i també, que no s’oblidi, de creixement i benestar econòmics.
