14/04/2024

Viatge a l'Argentina de Milei

4 min
El president argentí, Javier Milei, participa en un acte recordatori del 42è aniversari de la guerra de les Malvines, el 2 d'abril a Buenos Aires.

Ja s’han superat els cent dies de la presidència de Javier Milei. Allò que semblava improbable, que algú com ell arribés a la presidència, ja és un fet incontrovertible. Viatjo relativament sovint a aquest país. El trobo caòtic, apassionat i apassionant com sempre, però amb una pobresa molt més evident i xocant. El desànim és general i es respira al carrer i en tota mena de converses. S’ha interioritzat que el país no té remei i que el seu mal principal rau en la política. Una taxa interanual d’inflació del 150%, amb els preus que pugen entre el matí i el vespre, i amb el 60% de la població sota el llindar de pobresa, un 10% en l'exclusió absoluta i la majoria d’aquests dormint al carrer. La situació és desesperada a Buenos Aires, però també a l’interior del país. Milei perd popularitat de manera ràpida. Era d’esperar. No aporta solucions a la situació en què viu la gent. Més liberalització de l’economia significa molt més desemparament per a aquells que es mantenien amb els fons de contenció que aplicava el peronisme quan era al govern. Ara ja no.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

A Buenos Aires, però també a la província de San Luis, és com si ningú hagués votat Milei. Excepte alguns taxistes ningú no en parla, gairebé ningú se’l sent seu. A la seva manera, els taxistes ho expliquen força bé: “El tipo está reloco, però algo había que hacer para sacar a aquellos”. El cicle peronista –o kirchnerista– s’havia esgotat entre la pura contenció de la pobresa i incomptables casos de corrupció. La seva estructura caciquil li va permetre mantenir el tipus al gran Buenos Aires, però no al conjunt del país. A la província de San Luis, la Pampa humida, seu dels cacics més o menys peronistes de tota la vida dels Rodríguez Saá –on disposen d'una propietat de més d’un milió d’hectàrees–, el vot a Milei va arribar gairebé al 70%. El peronisme desmobilitzat i sense projecte presentava a les eleccions un candidat perdedor. Sergio Massa era el ministre d’Economia que tothom identificava amb la inflació. Ni la fidelitat de vot del “conurbano” els podia salvar. L’opció extrema de Milei, com en tants altres llocs, era un vot de protesta, a la contra, enfront de tanta humiliació i falta de perspectives. La dreta tradicional que ara representava Patricia Bullrich i abans Mauricio Macri tampoc tenien un projecte. Macri, durant el seu mandat, va fiar la recuperació de l’economia i la disminució del deute a la captació d’una inversió exterior que mai va arribar de manera significativa a causa de la inestabilitat del país.

Milei, és obvi, no és cap solució. No ho és en la part de mesures més boges i cridaneres, com no ho és la liberalització de venda d’òrgans i criatures, com tampoc el seu plantejament econòmic ultraliberal. Sense cap mena de protecció pública, l’empobriment augmentarà i encendrà els carrers del país. No hi ha sortida. Només cal esperar. La seva estratègia econòmica consisteix a fiar una possible recuperació al potenciament de les exportacions. Implica dependre encara més d’un sector primari que ven commodities però que no crea llocs de treball, i sense mecanismes d’una mínima redistribució. No hi ha oportunitats per a la gent del Gran Buenos Aires des que a l’època de Menem es va acabar, a través de la dolarització, amb gairebé tota la indústria del país. Malgrat les formes i animalades verbals del president, no és un vers tan solt com es podria pensar, especialment en l’àmbit econòmic. Sap a qui es deu. S’ha configurat un nou empresariat, desertor del món Macri, que l’ha finançat i ara ha pres posicions prop del poder. Parlem de qui el va promoure a primera hora, com l’empresari d’origen armeni Eduardo Eurnekian, però també dels Elsztain, Rocca, Grinman i Gabbi. Ni molt menys Milei és aliè als cercles de poder tradicionals. El seu ministre d’Economia és Totó Caputo, que va ser-ho d’Hisenda amb Macri. El cercle d’interessos de sempre actua i es tanca mentre el president, com si es tractés d'un joc de trilers, distreu la ciutadania.

Milei lidera un interregne de recomposició tant de la dreta com del mateix peronisme. És un fusible a cremar. Alguns intel·lectuals i polítics de Buenos Aires m’ho deixen força clar: qui quedarà del món Milei serà la seva vicepresidenta, Victoria Villarruel, que té la seva pròpia agenda i que probablement acabarà encapçalant la dreta política, ja que Macri i Bullrich ja són figures amortitzades. Em diuen que cal seguir-la de prop. I el peronisme? Molts d’ells, en privat són molt autocrítics. Tenen encara molt mecanisme de mobilització, però no tenen pressa. Reconeixen no tenir ni projecte ni lideratge, a hores d’ara. Han de superar el kirchnerisme i el llast de corrupcions que l’acompanya. Complicat. Si hi ha alguna cosa diversa, plural i gairebé inaprehensible és justament el peronisme. Més que una ideologia coherent i compacta –ho diuen molts d’ells– és només una maquinària electoral i de poder. Pot semblar que el relleu en el lideratge podria ser el socialdemòcrata Axel Kicilloff, que governa la província clau de Buenos Aires, però tot i ser exministre de Cristina Kirchner, està enfrontat al fill de Kirchner, que és qui controla la fèrria estructura ciutadana de La Cámpora. Juan Grabois té discurs i fusta de candidat, però probablement el seu perfil és massa esquerrà, em diuen. Falta, però, el fonamental que s’ha de respondre el peronisme: per fer què? Mentrestant, el país es dessagna econòmicament, socialment i moralment. Recordo, ara, el primer que em va ensenyar un bon amic argentí ja fa anys: la política argentina, si l’entens, és que te l’han explicada malament.

Josep Burgaya és professor universitari i assagista
stats