Viatges impossibles
Peces històriques triades per Josep Maria Casasús[...]
No he renunciat encara a cap mena de viatge, tant si es tracta de córrer països embolicat amb una bufanda de príncep, com si es tracta d’arrossegar per les carreteres una mona de cul lluent, lligada amb un cordill, que em serveixi per demanar caritat i m’acompanyi a menjar una taronja desinflada sota el pont més greixós i davant del paisatge més patibulari de la terra. Hi ha, però, països als quals sé que estic condemnat a no poder anar-hi mai. Llocs inaccessibles que tenen per mi el prestigi d’una estrella llunyana. He vist aquests dies, en els documentals que cada setmana dóna la “Metro Goldwin Mayer”, una cerimònia religiosa dels budistes del Tibet. El film sonor reproduïa tota la xaranga mística d’aquells sants homes, i sobretot m’ha impressionat vivament un sacerdot, escanyolit, carregat de polls, i tot ell construït amb peles de préssec i bigotis de rata malalta que resava unes oracions desconcertants. [...] Paral·lelament a la visió exòtica, he llegit en els diaris d’aquests dies que en un poble de la província de Càceres, els llops es passejaven pel carrer i que s’havien menjat dos ases propietat d’un personatge local. [...] De Càceres i de l’Extremadura en general, en tinc una idea més misteriosa que dels lames del Tibet o de certs indígenes australians que encara fan un gran plat de les costelles dels pares caputxins i altres missioners que es dediquen al treball arriscat de presentar-los la cultura i la religió. A Extremadura sé que hi ha una gent que mai ha usat sabates ni mitjons, que de vegades s’arrenquen la pell i van a ganivetades per mitja dotzena de glans. [...] D’aquest país inexplorat i agre, en vénen pernils magnífics, que de vegades els viatjants de comerç catalans els fan passar de contraban dintre un sac ple de roba per fer matalassos. En ve també una cosa vermella, picant i preciosa que en diuen “chorizo”. A mi m’agrada menjar aquesta mena de fruita de color visceral, encara que no em prova gens. Com més dur i més carregat de pebre és, més gràcies hi trobo. Em fa l’efecte que encara hi ha una mica de carn dels ases devorats, i sobretot que hi ha el tuf intens de les dents del llop que entra a l’estable amb els pèls de l’esquena lluminosos a conseqüència d’unes arestes de glaç molt fines que no s’acaba d’espolsar mai.
