07/02/2021

Vic i la deriva dels somnis de 2017

6 min

"Vic és la meva terra i me l’estimo. Soc descendent de vigatans i duc la Plana al cor". Així començava la piulada per la qual he rebut una tromba d’elogis, i d’insults, a les xarxes. La ciutat ha estat l’escenari d’uns fets que n’embruten la imatge. S’hi sumen els aplaudiments d’una determinada catalanitat. A pocs dies d’eleccions, i encara que la reflexió sembli incòmoda, és l’hora de parlar-ne.

El meu pare era de Vic, i jo hauria hagut de néixer-hi. Sempre m’hi he trobat a casa, també perquè la ciutat de Balmes i Verdaguer donava la benvinguda, amb simpatia i hospitalitat, a tots els visitants que hi he dut tantes vegades, fossin d’on fossin; també els visitants internacionals que volien conèixer el país més enllà de la Barcelona metropolitana. Tots aquests anys he trobat a Osona l’entorn perfecte per impregnar-me d’un català genuí, on els pronoms febles encara hi són normals i la llengua no ha adoptat tots els barbarismes de la disglòssia. Vic continua tenint l’energia integradora de país que en altres llocs es va perdent, i és alhora una ciutat oberta al món, solidària i acollidora.

Aquesta és la tradició centenària de la comarca. Hi ha la bonica història dels centenars de nens i nenes austríacs que foren acollits a Osona ara fa un segle. "Arran dels estralls de la Primera Guerra Mundial", des d’Estíria es va fer una crida perquè "s’acollissin temporalment els seus infants, que sofrien tota mena de privacions". Ho explicava Lurdes Cortès en un magnífic article del Patronat d’Estudis Osonencs.

També en altres moments difícils, Vic va saber reaccionar. Aviat farà trenta anys de l’atemptat d’ETA del maig de 1991, el més sagnant de la història de la ciutat, dirigit contra la caserna de la Guàrdia Civil. Des d’Euskadi, El Correo ho titulava “La bomba que ha arrasat un pati de jocs”. La meitat dels deu morts eren nens, com també ho eren la majoria de ferits. El País narrà com Vic es bolcava en la solidaritat amb les famílies dels guàrdies civils i la resta de víctimes. La col·laboració dels vigatans fou clau en la ràpida desarticulació del “comando Barcelona” d’ETA, i tot just vint-i-quatre hores després de la massacre dos dels seus principals activistes eren eliminats a trets. El 2011, les dues sales de l’Atlàntida s’omplien de gom a gom per visionar en primícia el documental d’Albert Om sobre els fets. En declaracions a El 9 Nou, l’autor d’ETA a la ciutat dels sants deia voler trencar la tendència a no pensar-hi, "un silenci molt de Vic". Amb l’atemptat, la ciutat quedà "aterrida, però també desconcertada: com pot ser que ens ho hagin fet a nosaltres", es preguntava. Om descriu "uns suposats patriotes bascos" que maten "en això que l’alcalde Ramon Montanyà havia definit com «la capital de la Catalunya catalana»". Bàsicament, Om volia "fer pensar".

Aquest dissabte, el populisme de Vox arribava a plaça en allò que el diari comarcal ha titllat d’"acte electoral bombolla d’un grup vingut de fora", encapçalat per Javier Ortega Smith i Ignacio Garriga. L’article cita una simpatitzant del partit que diu "Sabíem a què veníem", i parla de provocacions entre manifestants d’un costat i de l'altre. Més enllà de la discussió tècnica sobre la idoneïtat de la ubicació escollida o del dispositiu policial per separar els manifestants, més enllà de la permissivitat de les autoritats a l’hora de permetre concentracions massives en plena pandèmia, les abundants imatges de brètols esvalotats, atacant amb violència dues furgonetes fosques de Vox pels estrets carrerons del centre històric de la ciutat –també en ple passeig–, posen de manifest que més enllà dels danys materials i dels ferits lleus denunciats per Vox, ningú prengué més mal per atzar. El linxament de l’adversari polític era en tot cas l’objectiu dels joves violents, tant a Vic com en altres indrets de Catalunya, i això és absolutament condemnable en democràcia, diguin el que diguin milers d’independentistes i anomenats “antifeixistes”, esperonats per tertulians mediàtics que viuen de la televisió pública, guionistes de programes d’humor de TV3, polítics diversos i membres de llistes electorals. D’altra banda, i més enllà de ser víctimes d’atacs, els dirigents de Vox estan aconseguint ser protagonistes d’una campanya que els augura uns bons resultats a Catalunya, mentre atien els índexs de popularitat a tot Espanya.

A Vic, segons la seva alcaldessa, "hi ha persones que pel seu aspecte físic o pel seu nom no semblen catalanes". Les desafortunades declaracions d’Anna Erra d’ara fa un any en seu parlamentària se sumen al “toc de sometent” de 2018, el toc de campanes que precedia la megafonia que demanava a la població que no es desviés "de l’objectiu" de la independència de Catalunya, tot reclamant "no normalitzar una situació d’excepcionalitat i d’urgència nacional". Aquells dies hi hagué la plantada de centenars de creus grogues a la plaça Major. Una falta de respecte per les víctimes d’altres conflictes, perquè del Procés no n’ha pas mort ningú. Avui, una frivolitat a la vista dels gairebé 20.000 catalans morts de covid. A Vic la llengua està tan polititzada que es converteix en element de protesta quan la Guardia Urbana fa una “vaga de català”, en paraules d'El Mundo. Quan això passa qui hi perd és precisament la llengua, en tant que malaguanyat vehicle de comunicació.

Catalunya és el país dels dirigents polítics que viuen en una realitat paral·lela de tres anys i escaig ençà; on la llei, la justícia i l’estat de dret són constantment desprestigiats i serveixen d’excusa per dissimular els errors propis, com per exemple quan en tot un any el Parlament no ha estat capaç de legislar per preveure les excepcionalitats d’unes eleccions en plena pandèmia, o quan la Generalitat no ha sabut fer decrets prou bons per endarrerir els comicis. Cap estat no és perfecte, i la democràcia preveu vies de participació per als ciutadans, cridades a contribuir a la millora de les institucions i les estructures de governabilitat, fins i tot a la seva reforma. Camins que queden ben lluny d’agafar-se cadascú la llei pel seu costat i decidir qui ha de ser ajusticiat en plaça pública, com hauria pogut passar a Vic. Les xarxes socials van plenes de crides a alliberar Catalunya "de fatxes", seguits pels "del 155", com si fóssim al Far West. ¿Qui es pot permetre d’escollir entre bons catalans i traïdors, sinó aquells qui aspiren a la puresa de la raça (sic)? En un món de bons i dolents, d’herois i mesells, de "vigatans i botiflers" contemporanis, en un món simplista on només hi ha blanc o negre, s’hi perden els matisos de milions de colors i tonalitats.

Penso per exemple en Josep Ramon Bosch, una de les persones que més han defensat a Madrid l’indult per als polítics presos, i que fou agredit precisament a Vic ara fa quatre anys. És hora de recordar l’encertat article de l’Ignasi Aragay, quan reclamava des del diari ARA que cal "vigilar de no expulsar ningú de la llengua". O de l’exercici de la catalanitat.

Al llibre Why the right went wrong (“per què la dreta –i el que està bé– van acabar malament”), el professor i veterà columnista E.J. Dionne descriu la corba en la mala direcció que, segons ell, prengué el Partit Republicà dels Estats Units vers la radicalització. Fareed Zakaria presentava recentment un especial a CNN sobre la divisió al país i les seves causes. El veterà presentador situa figures com Newt Gingrich en l’adopció d’una toxicitat en el missatge polític que hauria culminat, en certa manera, en els assalts al Capitoli. Aquesta tardor, el Centre de Polítiques Econòmiques i Economia d’ESADE publicava un estudi de Luis Miller, investigador del CSIC, que conclou que Espanya és un dels països més polaritzats del món. Amb un títol provocador, “Aïllar Catalunya per salvar Espanya”, Carlos Sánchez ha parlat a El Confidencial dels vasos comunicants entre la toxicitat a Espanya i a Catalunya, de com els radicalismes es retroalimenten, de com qualsevol solució per a Espanya passa per encarrilar la qüestió catalana.

Perquè m’estimo Vic i la Plana, he escrit aquestes línies. Per "fer pensar" i contribuir al debat. Malgrat el virus, estem convidats a votar per escollir entre la simplicitat populista i els matisos de colors. En democràcia i llibertat, des del respecte, sense violència, cadascú és lliure de fer-ho com més li agradi, d’escollir a qui vulgui.

Adam Casals és expert en geoestratègia i assessor en relacions internacionals i va ser delegat de la Generalitat de Catalunya a Àustria i a l’Europa Central