26/12: Imposicions

En el discurs de Felip VI, insubstancial per repetit i previsible, em va cridar l’atenció la presència del verb imposar. A Espanya, va venir a dir, totes les opinions s’han de poder defensar i no s’han d’imposar les idees pròpies damunt dels drets dels altres. Aplicada literalment al cas català, aquesta frase hauria de ser una crítica terrible a l’Estat, que no deixa votar i que empresona gent per les seves opcions polítiques. Però tots sabem que va ser dita contra el sobiranisme català. El contrari d’imposar és poder triar. La bandera del sobiranisme ha estat el referèndum: la manera de poder triar entre dues opcions legítimes. Negar-se al referèndum, impedir físicament votar, és no deixar triar, fer que només una opció sigui possible. És imposar. Com és possible que el Rei d’Espanya faci servir una paraula que li va tant en contra? Perquè no se n’adona. Deu ser una tradició familiar: el seu pare ja va afirmar que "el español no ha sido nunca lengua de imposición", provocant la perplexitat de mitja península ibèrica i tota l’Amèrica Llatina. Les seves imposicions, les imposicions del que ells creuen i pensen, les troben tan naturals, tan lògiques i eternes, que se’ls fan invisibles. Les imposicions són sempre allò que fan els altres.