DIETARIVV

18/4: Dijous Sant

El vincle afectiu amb el patrimoni i la cultura és un exponent de civilitat molt valuós 

El dia que es va cremar el Liceu, moltes persones que no hi havien posat els peus en sa vida es van posar a plorar. El dia que s’ha cremat Notre-Dame, han plorat també moltes persones que no han anat mai a missa ni hi pensen anar, i que tampoc han estat mai a París. La nostra relació amb aquest patrimoni no és, per dir-ho així, d’usuaris, sinó d’una mena de propietaris emocionals: el considerem vinculat a la nostra memòria personal i a les arrels de la nostra identitat i per això ens emociona, i ens entristeix la pèrdua. Llavors aquest patrimoni transcendeix fins i tot l’objectiu pel qual va ser creat i que li dona sentit: no cal ser catòlic, ni creient, ni aficionat a l’òpera per tenir la sensació que s’ha cremat una cosa teva. Però no es pot oblidar que són un teatre d’òpera i una església catòlica, i cal respectar-ho i valorar-ho. Quan això es produeix, quan es genera aquest vincle afectiu amb el patrimoni i la cultura, més enllà del seu origen però sense menystenir-lo, més enllà també del valor material, és un exponent de civilitat molt valuós. I aquesta civilitat és la millor vacuna contra alguns dels mals que han afectat la nostra relació amb el patrimoni, durant segles: la indiferència, la incúria i la iconoclàstia.

Més continguts de