13/08/2021

La vida que arriba

2 min

El nou informe de l'IPCC confirma la gravetat de la crisi climàtica i assenyala amb claredat la responsabilitat de la humanitat. I, encara que en aquest segon punt no s'equivoca, la generalització no només és tendenciosa, sinó que també dificulta molt acostar-se a un diagnòstic i tractament adequat. No és “la humanitat” la responsable, és la pràctica d'una forma de vida industrial en el marc d'una economia concreta, la capitalista. M’explicaré.

La crisi climàtica no és més que un desequilibri del carboni total que emmagatzema aquest planeta. Cada vegada tenim més carboni en forma de gas a l'atmosfera, el CO₂, i cada vegada tenim menys carboni estable sota terra. Una part d'aquesta situació té a veure amb la crema del carboni enterrat i fòssil (el petroli) per industrialitzar la societat. Una altra part significativa ha estat la substitució d'una agricultura pagesa per una agricultura, precisament, industrial. 

A més del petroli, la industrialització de l'agricultura ha estat lligada a l’ús de pesticides i fertilitzants sintètics. Aplicacions que, si bé temporalment han incrementat la productivitat dels camps, també han eliminat la immensa vida microbiana de la terra (diuen que en una culleradeta de cafè de terra sana hi trobem més microbis que tots els éssers humans que habitem el planeta), que és fonamental per mantenir segrestat el carboni que inhalen les plantes durant la fotosíntesi. Segons la literatura científica, entre un 25% i un 40% de l'actual excés de CO₂ a l'atmosfera prové d’aquesta destrucció de bona terra fèrtil.

Conscient d’això, ara fa un parell de mesos el CREAF va presentar els resultats d'una experiència de tres anys de “desindustrialització” d'unes terres on, sense fer servir pesticides, ni fertilitzants de síntesi, ni maquinària pesant, han recuperat la vida de la terra practicant agricultura ecològica. Han demostrat que la regeneració és possible i que aquesta terra viva emmagatzema trenta vegades més del carboni atmosfèric que una terra morta o convencional. Calculen que si tota la superfície agrària i de pastures de Catalunya fes aquesta mateixa transició regenerativa, es compensaria el total de les emissions anuals provinents del sector agrícola del país, que són moltes. Si això ho extrapolem a l’àmbit mundial, hi ha entitats com Soil Food que afirmen que amb aquesta revitalització de la microbiota de la terra podríem revertir el canvi climàtic en quinze anys. Altres, més prudents, com la fundació Grain, parlen de cinquanta anys que, més o menys, és el mateix temps amb què l'agricultura industrial ha empobrit de vida i de carboni la terra.

Aleshores, ¿tenim una proposta amb solidesa científica que no estem considerant? ¿Un canvi tecnològic concret pot capgirar una situació tan greu com l'actual? No, absolutament no. Hem de deixar de creure en varetes màgiques. La proposta de segrestar carboni és factible en la mesura que s'entengui que forma part d’un viatge, voluntari o involuntari, accidentat però estimulant, cap a una civilització postindustrial. Ruralitzada.

Gustavo Duch és coordinador de la revista 'Soberanía Alimentaria, Biodiversidad y Culturas'
stats