La violència invisible

La violència contra les dones està considerada per l’OMS una pandèmia mundial i un problema de salut pública internacional. Al món en què vivim, una de cada tres dones pateix violència física o sexual, i la situació ha empitjorat amb el covid. Per acabar amb la pandèmia del coronavirus s’ha buscat una solució a tot arreu. Una manera de frenar-la. Com més ràpid millor i amb tots els mitjans possibles. La pandèmia que converteix les dones en ciutadanes de segona classe i en víctimes d’agressions i de discriminacions de tot tipus no és una malaltia. Es diu masclisme, és cultural i es pot erradicar. Però no corre mai cap pressa. De fet, ben al contrari. I això que som les mares, les companyes, les germanes, les filles. O justament per això. Perquè se’ns vol de mares, de companyes, de germanes i de filles. Les dones són un botí en temps de guerra i són violades per manades i individualment en temps de pau. Cada any moren milers de dones en feminicidis alarmants però cada any els mitjans de comunicació es reserven només un dia al calendari per parlar de discriminació de gènere i per tenyir les seves capçaleres de lila. A més, si hi ha mala sort i el dia anterior hi ha hagut eleccions del Barça, és molt probable que la capçalera sigui lila però les portades les dediquin a un club de futbol presidit per senyors masclistes que es dediquen a difondre valors rancis que quallen en una societat obtusa. Els homes i les dones dels partits polítics es fan la foto pertinent, però no es fan les polítiques necessàries i encara menys s’apliquen sancions contundents per acabar amb tanta injustícia. Aquest 8 de març una dona va ser apunyalada per la seva exparella home al País Valencià perquè encara hi ha molts homes que creuen que les dones són una més de les seves propietats. Com si fossin dignes de tenir res. Aquest 8 de març un home va atacar amb gas pebre cinc dones que es manifestaven a Barcelona i després de ser detingut va ser ràpidament posat en llibertat perquè només va atacar cinc dones i no va cremar cap contenidor. A aquesta violència, l’endemà ningú no hi va posar preu. Ni es lamenten els danys ni s’omplen tertúlies de comentaris esquifits. Ja hi estan acostumades, les dones, que les maltractin. Així tenim un altre agressor caminant tranquil·lament pels nostres carrers. Per això els carrers tenen noms d’homes. Perquè ells s’hi poden passejar després d’agredir-nos i nosaltres hi hem de caminar mortes de por. La violència contra les dones és tan estructural que miris on miris hi ha una marca que t’indica qui mana i com mana. Aquesta pandèmia es contagia perquè no hi ha restriccions. Barra lliure i sense necessitat de portar mascareta. 

El partit que governa al Japó ha donat permís a les dones perquè assisteixin a les reunions importants sempre que s'estiguin callades, i a Polònia les dones han vist il·legalitzat l’avortament en tots els seus supòsits. A l’estat espanyol el tribunal Constitucional considera oportú prohibir una manifestació feminista però no una manifestació feixista i el president Pedro Sánchez creu que el gran enemic del feminisme és l’extrema dreta. La cadena Burger King ha tingut la gran idea de promocionar beques per a dones amb el lema “Les dones pertanyen a la cuina”, i celebrem com un avenç important que un home triï una dona com a vicepresidenta d’un país influent. Aquest no és un any fàcil. Tampoc. Hem viscut el 8 de Març més desangelat després de moltes eufòries. I, malgrat tot, continuarem existint. Sense demanar permís. Perquè ningú altre sigui mai nosaltres.

Natza Farré és periodista