20/09/2021

La violència obstètrica i la sindèmia

3 min

Tal com plantejava aquest diari el passat diumenge 12, parlem de violència obstètrica (VO) quan la relació terapèutica de ginecologia o la comunicació -amb professionals o alumnes de l’obstetrícia, anestèsia, pediatria, infermeria, matroneria i auxiliars; o de les àrees d’informació, neteja, administració, transport- es caracteritza per ser grollera, ofensiva, paternalista, coercitiva i irònica, ja sigui sobre factors com els orígens ètnics, l’organització familiar, els sentiments expressats o la corporalitat. La VO també pot caracteritzar-se per una excessiva instrumentalització del procés del part a causa d’una visió essencialment patològica, i per pràctiques quirúrgiques i maniobres que alteren la fisiologia del naixement i que poden generar seqüeles físiques i psicològiques en la dona i el seu nadó. La VO és un problema estructural: per això hi ha moltes desigualtats en les experiències de les dones. No és el mateix parir en una comunitat autònoma que en una altra, en un servei públic o en un de privat. Aquestes diferències procedeixen de les diverses cultures mèdiques i han estat àmpliament estudiades per les antropòlogues Robbie Davis-Floyed i Melissa Cheyney, que observen com aquestes diferències en l’atenció al naixement revelen els valors fonamentals d’una societat. Així doncs, quan parlem de VO no apuntem el dit cap a un professional, sinó cap al sistema, el món patriarcal, capitalista i colonial tal com està definit pel pensament decolonial. Un món que segueix invisibilitzant la cura i les necessitats de les dones gestants i de les puerpèries, però també de les professionals.

Ara bé, m’agradaria repensar les maternitats i la VO a través d’un dels conceptes proposats per les antropòlogues Merrill Singer i Barbara Rylko-Bauer: la sindèmia, un terme utilitzat per indicar la interacció sinèrgica del covid-19 amb més malalties o altres condicions de salut, socials o ambientals, i amb la violència estructural que prové d’estructures de desigualtat com el racisme o el sexisme, i que impacten negativament en la vida. Aquestes antropòlogues van observar que la violència estructural impulsa la sindèmia i que és fonamental per comprendre-la. Avui, doncs, la qüestió no és només estudiar el virus, la seva mortalitat i la lògica de la propagació, sinó mantenir una anàlisi (plural, contextual, sincrònica i diacrònica) capaç d’observar que el covid ha arribat en un món ja greument afectat per les malalties cròniques, les crisis econòmiques, els desastres ambientals, les guerres, la corrupció dels governs, el domini de les farmacèutiques, la crisi dels sistemes públics de salut, etc. La sindèmia és més profunda a causa de les regles patriarcals, que majoritàriament afecten la salut de nenes, dones i ancianes, que han intensificat les desigualtats socials sobretot per raons de gènere i que han determinat un increment de la violència de gènere i de la VO a l’estat espanyol i al món. En aquest context, s’ha observat que, cada cop més però ja abans del covid, dedicar-se a les maternitats ha significat ocupar-se de VO. És a dir, de les absències, de la crisi de la presència (que va teoritzar De Martino) i també de l’excés d’unes altres presències en el procés d’embaràs, part i criança.

Les absències són múltiples. Només per citar-ne algunes, van des de l’omissió de formació i investigació sanitàries en qüestions de gènere fins a la simple impossibilitat de representar, en els recursos audiovisuals-digitals, un part fisiològic vaginal o una lactància materna sense ironia o cosificació. Aquestes absències passen també pels governs, que, en lloc de cuidar i protegir les maternitats i la infància donant-los la possibilitat de conciliar i triar, contribueixen a la comercialització i l’explotació dels cossos reproductius. Amb crisi de la presència em refereixo a totes aquelles situacions de l’àmbit sanitari en les quals una persona hauria hagut d’estar acompanyada i cuidada per una altra de la seva elecció, així com per professionals amoroses i expertes que, al seu torn, haurien d’haver pogut disposar del temps per atendre-la i descansar, per afrontar les seves pors i preocupacions enfront del virus, etc. Finalment, per presències entenc l’excés d’abús i control exercit sobre els nostres cossos per una ciència esbiaixada, feta per al cos masculí.

Cal dir, per acabar, que les professionals estan desenvolupant un esperit crític en aquestes matèries. Moltes estan lluitant contra l’universalisme, el paternalisme, l’essencialisme i l’androcentrisme en la salut. Estan duent a terme revisions crítiques sobre les seves pràctiques, formacions i estudis interns sobre el grau de percepció de la VO en els seus serveis, tal com ho han recollit la Societat Catalana d’Obstetrícia i Ginecologia (SCOG) i el Consell de Col·legis de Metges de Catalunya (CCMC). Perquè la VO existeix i necessita una anàlisi des de la complexitat.

Serena Brigidi és antropòloga i presidenta de l'Observatori de la Violència Obstètrica a Espanya
stats