Llegim als papers que “la violència vicària masclista serà tipificada com a delicte específic”, segons un avantprojecte de llei del govern d’Espanya. Inclou, per cert, la “prohibició de publicar o difondre” continguts que “tinguin relació amb el delicte comès”. Això va, esclar, pel llibre El odio, sobre José Bretón, que no es va publicar.
Em sembla molt lògic, em sembla correctíssim que es penalitzi, molt, la violència que pugui fer algú que t’odia contra algú que estimes. S’acaba de condemnar un home que va llançar pel balcó el gos de la seva exparella. La crueltat és màxima. Ara bé: per quina raó s’ha de tipificar “a part” si l’exerceix un home contra una dona? Que no hi ha potser homes que exerceixin violència vicària contra altres homes? I no hi ha dones que exerceixen violència vicària contra homes? Penso ara en el llibre La fiesta del chivo. A la cambra de tortures, un presoner és alimentat, després de dies de fam. Un cop ha menjat li fan saber que s’ha menjat el seu fill. Això és violència vicària i es fa servir, molt, durant les tortures, segrestos... Pots potser suportar el mal que et faran, però no suportaries el que poguessin fer a la teva família. No va d’homes contra dones, només, aquesta violència, tan efectiva. El que va fer aquest home, José Bretón, és la pitjor de les infàmies. S’escapa de la meva comprensió. Però és també violència vicària el cas de Cristina Rivas, jutjada a Barcelona, que va matar la seva filla Yaiza “per la ràbia que sentia contra el pare”, i després va intentar suïcidar-se. També és la pitjor de les infàmies i també s’escapa de la meva comprensió.
Pel que fa a la prohibició de “publicar o difondre” continguts que “tinguin a veure amb el cas”, entenc amb quina intenció es fa, que és bona, però no té cap sentit.
