Visceralitats hispàniques i hipòtesis catalanes
Esperanza Aguirre pinta la senyora Carmena, venerable acadèmica -una mena de Tierno Galván del segle XXI-, com una comunista que vol instal·lar els soviets a Madrid. El marquès de Villar Mir, conspicu empresari, atia el papu del comunisme antidemocràtic. L’exministra Ana Palacio s’hi apunta comparant Podem i Colau ni més ni menys que amb l’Estat Islàmic, Le Pen i el UKIP per la seva nostàlgia del passat, en el seu cas d’una “arcàdia comunista feliç”. I la presidenta de Navarra, Yolanda Barcina, diu que veu Espanya com l’Alemanya d’abans de Hitler. En fi, que certa dreta política i econòmica espanyola està francament histèrica. Han entrat en una competició per veure qui la diu més grossa, per convertir la nova esquerra alternativa en un monstre devorador de la civilització occidental. Segueixen la tradició autodestructiva de les dues Espanyes: pintar l’altre com l’enemic a batre, no com el rival polític que comparteix unes regles bàsiques de joc. Escoltant-los aquests dies, un podria pensar que hem tornat al 1936. Però no, som al 2015 i la gent de Podem, programa en mà, només aspiren a reinventar la socialdemocràcia encara que parlin de castes i màfies, cosa que excita els seus i infla, de passada, la víscera hispànica més classista i conservadora. L’etern retorn al país goyesc del blanc o negre.
Afortunadament, l’a- justat triomf d’Ada Colau a Barcelona ha produït aquí una reacció menys visceral, malgrat alguns tics. Tret d’Alberto Fernández Díaz, no hi ha hagut a Catalunya excessives esquinçades de vestidura. Des del Cercle d’Economia, el flegmàtic Antón Costas ha rebaixat la insana tendència al nerviosisme de l’empresariat traient ferro a la radicalitat colauista. Albert Rivera, sempre hàbil, ha negat la possibilitat de fer fronts contra el que qualifica de populisme d’esquerres. I el món convergent ha basculat entre la resignada acceptació del canvi, que és el que Xavier Trias va fer d’entrada (després el tacticisme partidista l’ha embolicat), i la combinació d’un cert alarmisme econòmic i d’un incert victimisme per la divisió sobiranista.
Curiosament, o no tan curiosament, Costas i Rivera han coincidit que l’autèntic problema, el trasbals de debò, no és l’accés al poder -cal remarcar-ho: sense grans majories operatives- d’aquesta nova esquerra forjada al carrer i les aules universitàries, sinó l’amplíssim i interclassista moviment sobiranista, cada cop més tenyit de radicalitat democràtica i social. Aquest sí que espanta perquè aquest sí que pot canviar les regles de joc. Per això aviat veurem com en les eleccions del 27-S l’aposta mediàtica unionista tornarà a ser el Ciutadans de Rivera, que és qui millor està connectant amb la part més lúcida de l’elit econòmica espanyola que veu perillar el control del seu mercat -per no dir mercadeig-únic.
Ni Miquel Iceta ni Alícia Sánchez-Camacho estan en condicions de rivalitzar amb un Rivera embravit que fàcilment es convertirà en l’aposta de l’unionisme. PSC i PP seguiran anant a la baixa, probablement molt a la baixa, mentre que Ciutadans té tots els punts per convertir-se el 27-S en el refugi del vot útil antiindependentista. No m’estranyaria un panorama en què C’s tripliqués la seva representació fins a situar-se al voltant de la trentena de diputats. La també probable igualació de forces entre CiU i ERC, que a més hauran de competir amb l’empenta d’una CUP reforçada, faria que, en una situació inèdita, fins i tot Rivera pogués arribar a ser la primera força a la cambra o la més votada. No ho crec, però no es pot descartar. En tot cas, seria realment paradoxal que aquesta fos la manera d’arribar a una majoria independentista al Parlament.
El millor antídot contra aquest perill era una llista unitària apartidista que ja està descartada. Per tant, només queda creuar els dits perquè la plural empenta sobiranista sigui prou vigorosa, a més de confiar que el PSC i el PP no s’enfonsin del tot, de manera que la divisió i desorientació del vot unionista faciliti les coses.
