Fa uns dies va saltar als mitjans una notícia que ens va esfereir. Es tractava, presumptament, d’un dels casos de violència vers un nadó per part dels seus pares més esgarrifosos que s’han divulgat. Tan bon punt es va conèixer –i en la suposada recerca de context– diversos mitjans de comunicació van fer èmfasi en un vessant d’aquest context que immediatament va despertar la meva indignació com a professional de l’acció social des de fa 30 anys. La sorpresa màxima de tertulians i suposats “experts” era com s’havia produït aquesta situació tractant-se d’una família que descrivien com a “normal”. En el context, "normal" feia referència al fet que habitaven en un barri no assenyalat com a zona en risc d’exclusió social, pare i mare treballaven i a més la mare era infermera. En definitiva –i sense anomenar-la com a tal–, es definia com una família que no tenia problemes econòmics.
Així doncs, quan es feia referència a una família “normal” en aquests termes es desprèn que totes les famílies amb una situació de precarietat econòmica no són normals i, per altra banda, dedueixo també del context que el que es diu sense dir és que, a les famílies on no hi ha pobresa, no és habitual que es produeixin violències o no tenim manera d’explicar-les.
Em sembla especialment interessant posar l’accent en quin és el marc mental que subjau sota paraules mig dites. Aquests marcs tot sovint poden determinar la vida de persones sense que hi hagi una voluntat expressa. En aquest cas estem parlant d’estigma cap a la pobresa, ara anomenada aporofòbia. Sota aquesta premissa classista entenem que els infants en famílies econòmicament vulnerables sempre estan en risc i, per tant, en observació, control i sota sospita. D’altra banda, aquells infants per als quals –per la situació econòmica del seu entorn de convivència– no hi ha mecanismes que permetin encendre el llum d’alarma poden estar vivint situacions de desprotecció o violència física, psicològica o emocional sense que es desplegui cap mecanisme de protecció, excepte en casos d’altíssima gravetat com aquest.
Si bé, en general, hi ha una alta professionalitat en els diversos sistemes públics de protecció a la infància i l’adolescència, així com en el sistema de salut, l’estigma pot operar i opera tant a escala estructural com en l'àmbit concret de la mirada individual. L’estigma fa que hàgim acceptat com a societat un sistema on tots els infants que acudeixen només a circuits privats (educatius i de salut especialment) no reben el mateix nivell de control que en l’àmbit públic. Justament perquè pensem que en les famílies “normals” tot això no passa. I, d’altra banda, també hem acceptat que els espais on les famílies acudeixen a demanar ajuts econòmics per situacions de vulnerabilitat econòmica són analitzades de dalt a baix. Tot s’entén i és explicable des de l’anàlisi particular, però el resultat final és un classisme i sovint racisme estructural que presenta un biaix en la mirada social respecte a la relació entre les violències i la desigualtat econòmica.
