29/12/2021

Què volia? Parlar amb una persona

2 min

Un farmacèutic em va explicar que havia posat una cadira a la vora del taulell perquè s’hi assegués la gent gran del barri, sobretot aquella mena de persona que, amb l’excusa "Que em pots mirar la pressió?" o "Fixa’t què m’ha a la sortit a la cama", entra a la farmàcia només perquè l’escoltin i acaba parlant del fill que no li truca gaire. La companyia de la bata blanca la conforta, com si dins d’una farmàcia no li pogués passar res de dolent.

La funció dels bars com a centres de dia fa temps que està inventada. Ser reconegut amb un somriure familiar, immergir-se en el brogit del menjador, ensumar les olors de la cuina i participar en una conversa en marxa no té preu, i molt més per a qui viu sol. Experimentar la seguretat de formar part de la tribu és una necessitat, i no hi ha pantalla que iguali l’experiència del contacte físic.

I, en canvi, el món s’ha organitzat definitivament per pantalles i call centers que han convertit la presencialitat en un luxe. Només cal veure com els bancs fan, subtilment, tot el possible perquè no hi entrem i així alleugerir càrrega de personal. Als aparcaments de SABA de Barcelona, cada dia més deixats, una gravació en bucle que comença per “Estimat client, per la seva seguretat...” adverteix l’usuari que no deixi cap objecte a la vista. Quan la veu i el seu trist missatge ressonen pels pisos solitaris, gaire acompanyat no t’hi sents. A les ciutats, les càmeres i els radars han substituït el guàrdia urbà que espavilava el trànsit i posava ordre gairebé amb la seva presència. Busca’ls, ara. I així, cada vegada més de pressa, es van desfent els nusos dels vincles socials. I després fem maratons per la salut mental.

Antoni Bassas és periodista