Llegeixo a l’ARA que la Policia Nacional ha detingut a Igualada un noi de 19 anys per robar “64 milions de dades personals que després revenia a internet”. Hi havia “números de DNI, noms i cognoms, adreces de domicilis, números de telèfon, adreces de correu electrònic i codis IBAN”.
Em sembla molt bé que caigui sobre l’interfecte tot el pes de la llei. Però un cop hagi purgat els seus pecats, me’l podrien enviar? Tot delinqüent necessita rehabilitar-se, treballar honradament sense que se li recordin el passat i les relliscades. I en aquest sentit, les meves cinquanta millors amigues i jo tenim feina per a ell. Sense preguntes, sense judicis. Perquè aquest jovencell de 19 anys ha robat targetes bancàries, DNIs, números de mòbil i coses que no sé què són, com l’IBAN. I no! No cal que m’ho expliquin als comentaris de l’edició online. Ho comprendré, però no ho recordaré i demà estaré igual.
Si ha robat números de targetes bancàries vol dir que, en cas de necessitat, pot “saber” quin és el número de les nostres. I el més important! Pot saber totes les nostres contrasenyes: la d’entrar a l’ARA (que era “patata”, però va derivar en PaTata1966, perquè no era segura, i ara qui sap si ja és un Kiwi1234), la de la banca online, la de comprar bolsos de segona mà, la de saber com se fa per firmar electrònicament... Si té 19 anys s’hi veu bé (corrector, sisplau, no em tregui el pronom) i, per tant, no ha de fer aquella boca torta de crustaci en provar d’encertar la numeració al caixer o fins i tot a la taquilla de l’Abacus.
A l’Antiga Roma hi havia un esclau anomenat nomenclator que advertia l’amo del nom dels anants i vinents que es trobava pel camí. Ben xafat. Així, doncs, l’igualadí de 19 anys podria ser el nostre pirata informaticus. Paguem bé (però ens ha de dir la contrasenya del Bizum).
