El poeta alquímic i estudiós picassià Josep Palau i Fabre escrivia el 1999, abans que els mòbils colonitzessin les nostres vides: "Vivim assetjats i assaltats constantment per imatges de tota mena: anuncis lluminosos, cinema, televisió, revistes il·lustrades, fulls publicitaris. No és gens estrany que el geni més contundent i característic del segle XX s’hagi revelat en termes plàstics i visuals. Contra tot el que pot semblar, Picasso és el gran antídot a la droga diària i embrutidora de les imatges estereotipades que ens assalten". Encara no hi havia mems ni YouTube, Instagram o Tiktok. Però la lletra i la paraula ja havien cedit pas a la cascada visual com a mitjà de comunicació i d’expressió preponderant.
Picasso i Miró ens han llegat una paleta de formes i colors, unes trencadores (avantguardistes) mirades plàstiques sobre l’ésser humà i l’univers, que han passat a formar part del nostre bagatge estètic. Els tenim interioritzats, tant o més que l’escultura grega. Ressonen dins nostre. Els nostres ulls són en bona mesura picassians i mironians: desconstruïm i poetitzem. A aquesta forta presència hi ha contribuït, esclar, la multiplicació comercial de la seva estètica. El seu triomf també va ser la seva penyora. Ser al món i subvertir-lo, abraçar-lo per transformar-lo amb les respectives potències creatives, comportava també deixar-se engolir pel mercat de l’art i per la història: la seva actitud revolucionària, trencadora, ha acabat esdevenint canònica. Han fet història.
La voracitat de la cultura de la imatge, que com deia Palau i Fabre havia explotat al segle XX, avui ens desborda, ens aclapara. Picasso i Miró han estat devorats i replicats, per no dir escopits, per un oceà digital inabastable que la intel·ligència artificial multiplicarà fins a l’infinit. La IA matarà la creativitat? O la potenciarà al màxim? Què haurien fet els genis pictòrics i escultòrics del segle passat amb aquesta eina? Com se l’haurien apropiat o com l’haurien triturat? Un dels missatges de les avantguardes va ser també el retorn a la matèria i al primitivisme. Potser aquí rau una de les claus per transcendir l’allau de la imatgeria tecnològica. Reconnectar-se amb el món a través de l’artesania.
Si Picasso era terrenal i omnívor –tot ho engolia i ràpidament ho regurgitava passat pel seu sedàs visceral–, Miró va ser introspectiu: rumiava i mirava al cel. El primer vomitava, el segon digeria. Tots dos plenament compromesos amb les tragèdies del seu temps, profètics i audaços. La seva revolució artística anava en paral·lel a la revolució social, política i ideològica, al combat per la llibertat i contra els totalitarismes. El seu compromís era apassionat, total. Aquest és el seu altre llegat: no es pot crear al marge del món. La lluita climàtica, el feminisme, la pau, la justícia social, la democràcia amenaçada, tot això és el que avui ens mou o ens hauria de moure.
Picasso i Miró segueixen aquí per recordar-nos-ho. Si ens volem atribuir alguna missió cultural, que sigui la de combatre la seva banalització. Que el clonatge digital no transfiguri la seva essència. "Entenc que un artista és algú que, entre el silenci dels altres, fa servir la seva veu per dir alguna cosa, i que té l’obligació que aquesta cosa no sigui quelcom d’inútil sinó quelcom que faci servei als homes", deia el 1979 un Miró ja gran que, segons Antoni Tàpies, "personificava l’esperit més elevat de Catalunya (...) Ha plasmat com ningú el crit solar i angoixat del nostre poble, la nostra exuberància amorosa, lliure, la nostra ràbia, la nostra sang... I amb això, com el nostre esperit, ha fet una tasca totalment universal". Des del seu exili interior, Miró no va deixar mai d’expressar-se contra la dictadura amb "coses lliures i violentes". Picasso, des de l’exili francès, va mantenir un esperit combatiu permanent.
No deixem de digerir-los i vomitar-los. No deixem de fer-los nostres.
