14/01/2022

La vostra pitjor nit en un restaurant

2 min

Una de les pel·lícules més intenses, impactants i interessants que podeu trobar ara mateix a les plataformes és Boiling point (Hierve), a Filmin. Dirigida per Philip Barantini, està magistralment protagonitzada per Stephen Graham. És el relat en temps real de tot el que passa durant una nit en un restaurant de moda de Londres, especialment a la cuina, on el xef Andy Jones té dificultats per conciliar l’estrès de la seva feina amb la seva vida personal. La particularitat d’aquesta història, però, és que l’hora i mitja de durada del film està enregistrada en un únic pla seqüència. Tot passa davant la càmera d’una tirada, i s'estableix un ball perfecte i sincronitzat entre la càmera i l’acció. No és només una qüestió purament estilística o una filigrana visual per impactar l’espectador. El fet que la pel·lícula s’hagi rodat sense aturar-se en cap moment contribueix a potenciar aquesta sensació de màxima pressió a què estan sotmesos la majoria de personatges de la pel·lícula. La seva ajudant, la cap de sala, alguns dels responsables de preparar els aliments o els cambrers viuen amb angoixa la seva feina. Mostrar la seva activitat professional tal com la van desenvolupant durant el torn del sopar acaba traspassant la pantalla i imbuint l’espectador. Passes a presenciar les raons de les seves inseguretats i nervis.

Boiling point és d’un realisme tan contundent que acabes tenint la sensació que estàs veient un documental sobre les dinàmiques internes d’un restaurant de veritat. De fet, la pel·lícula està rodada al restaurant Jones & Sons, a Dalston, a l’est de Londres. I el seu xef de veritat, amic del director de la pel·lícula, es diu Andy Jones com el protagonista. Stephen Graham, que ja ens té acostumats a interpretacions extraordinàries, transmet el tarannà d’un xef experimentat tot i que amb un nivell de caos que no té res a veure amb el de l’autèntic Andy Jones.

Però Boiling point va molt més enllà del virtuosisme cinematogràfic del pla seqüència i les actuacions. T’atrapa perquè parla de moltíssimes coses a la vegada, saltant de l’una a l’altra però a la vegada mantenint l’atenció de l’espectador, que no perd mai ni el focus per l’acció central ni cap dels múltiples fronts argumentals que es van obrint. Reflexiona sobre com l’obsessió professional desconnecta les persones del seu entorn, aborda la tirania de l’excel·lència gastronòmica i la rivalitat dins del gremi. Retrata les circumstàncies laborals i com les relacions cambrer-client estan plenes de matisos sobre la condició humana. Ens acosta als influencers, foodies i idiotes en general que circulen com dictadors pels restaurants amb un mòbil a la mà. Està plena de diminuts detalls que més tard agafen sentit. I, sobretot, de com les qüestions més atzaroses o aparentment intranscendents poden provocar un gir inesperat. Boiling point porta els personatges a aquest punt d’ebullició que potser com a espectador no et permet relaxar-te davant la pantalla però sí deixar-te amb la sensació d’haver estat testimoni d’una nit tan intensa com insòlita.

Mònica Planas Callol és periodista i crítica de televisió
stats