Xavi, Gavi i la infermera de la Vall d’Hebron
L’altre dia li van preguntar a Xavi per Gavi, aquest noi de 18 anys que posa el cap on els altres jugadors no posarien ni el peu. Resulta que la premsa de Madrid veu violència allà on la de Barcelona veu grapa i caràcter. I va dir Xavi: “Li posa una passió, un coratge i una actitud tremendos, i això no ha de canviar. El problema és que és jugador del Barça, si fos d’un altre equip seria una virtut; el tractament seria diferent si fos del Madrid o d’un altre equip. N’estic molt orgullós. És dels millors migcampistes del món, actualment”.
Impecable. Però aquest és el pa que s’hi dona, sempre i amb tot. Ha estat saber-se que la infermera que se’n fotia d’haver de fer el curs de català ja no treballa a la Vall d’Hebron i aparèixer tota la tropa nacionalista a posar el crit al cel quan, en realitat, és molt senzill: a) algú que se’n riu públicament de les seves obligacions és un mal professional; b) una infermera que vingui a treballar a Catalunya ha d’entendre el català per fer bé la seva feina; i c) si menysprea la llengua, no mereix portar la bata de l’ICS ni un minut.
Passa que ara, a més a més dels mitjans, les xarxes també viuen de la polèmica, els partits polítics viuen dels antagonistes i tothom rega el seu jardí d’incondicionals. A tots aquests, Catalunya no els agradarà mai, per poc que faci el que fan tots els països, que és defensar allò que és seu.
El soroll no ens el traurem mai de sobre, no en fem gaire cas. Al contrari: si no els agrada, mala sort. Amb les polèmiques no s’hi ha de perdre el temps, s’ha de ser contundent en la resposta i a córrer. Que tenim molta feina, feina de la de debò, com ara la de mantenir el nivell que aquest país ha estat capaç de donar o l’enorme repte de rellançar el català, de què parla aquest diumenge l’ARA.
