30/07/2020

Democràcia! / Espanya rebenta

3 min

Democràcia!

El director del primer mitjà on vaig treballar deia que no hi havia res més mort que el diari de la vigília. Avui, en l’última contraportada que compartim aquest curs, he anat a ressuscitar l’ARA del primer divendres de temporada, el 6 de setembre de 2019. Aleshores Ansu Fati havia meravellat en el seu debut contra el Betis, Catalunya Ràdio promocionava Mònica Terribas en un anunci i l’Assaig general d’una revolta de Francesc-Marc Álvaro era el llibre més venut de no-ficció. La soprano Angela Turner acusava Plácido Domingo d’haver-li grapejat els pits i es convertia en el vintè testimoni contra un tenor que s’explicava dient que eren altres temps i altres costums. Aquell dia Anglaterra encara formava part de la Unió Europea i el germà de Boris Johnson dimitia del seu govern en desacord pel Brexit. La consellera d’Empresa, Àngels Chacón, era notícia per partida doble. D’una banda, anunciava una reunió amb Nissan per frenar els 600 ERO que l’empresa pretenia fer a la planta de Barcelona. De l’altra, estava en contra de l’aturada de país en cas d’una sentència que no absolgués els presos polítics. De fet, el tema del dia era la reacció al que dictaminés el Tribunal Suprem. Oriol Junqueras, en una entrevista per escrit a la SER, insistia que seria bo un govern de concentració, que aglutinés el 80% dels catalans que estaven contra la repressió. El president Torra, en una conferència a Madrid titulada Democràcia!, assegurava que una condemna acceleraria la independència. Una pandèmia devastadora després, sabem quin ha estat el final de Plácido Domingo, de Nissan i del Brexit. Hem seguit el camí de l’èxit de l’Ansu i el de la dignitat de Terribas, però d’aquell full de ruta que Torra no va voler desvelar –per no donar pistes– i d’aquella unió tan cobejada, no se n’ha cantat mai més ni gall ni gallina. Llàstima. Si a ERC fullegen el llibre de Puigdemont, la unitat d’acció serà definitivament impossible.

Espanya rebenta

Al setembre passat, en aquella conferència a l’Hotel Villa Magna, el president Torra va repetir una pregunta retòrica en diverses ocasions. “Quanta democràcia és capaç d’assumir l’Estat i Pedro Sánchez?” Aquesta setmana, en veure com als presos polítics se’ls ha retirat bastant més que el tercer grau, n’hem tingut una resposta paradigmàtica, cruel i venjativa. El leitmotiv de Torra a Madrid va anar acompanyat d’un exercici interessant. Els va llegir el que havien dit els cinc últims presidents de la Generalitat en les seves conferències anteriors allà mateix. Pujol, el 96, va desestimar el federalisme perquè suposava la limitació de l’autogovern. Maragall, el 2003, va reclamar un tracte fiscal just i va avisar: “Quatre anys més d’Aznar, i Espanya rebenta. Això no s’aguanta”. Montilla, el 2007, els va advertir, a mitjà termini, “d’una desafecció emocional de Catalunya cap a Espanya” si l’Estat no virava la manera de fer. Mas, el 2012, els va retreure que neguessin l’evidència d’acceptar Catalunya com a nació. I Puigdemont, el 2017, va assegurar: “No ens rendirem en l’aspiració de diàleg perquè és el que demana la societat catalana”. Un grapat de vaticinis i de veritats no escoltades, en l’etern diàleg entre sords i sorruts.

Aquest setembre el president Torra haurà de tornar a Madrid, a declarar, camí de la inhabilitació imminent. El pecat? Desobeir l’Estat i no retirar a temps una pancarta amb llaços i un lema inofensiu. Abans, al president li toca convocar eleccions. Fa just sis mesos que va anunciar que aquesta legislatura ja no tenia més recorregut, va criticar la deslleialtat d’ERC i va dir que les convocaria quan s’aprovessin els pressupostos. La primera onada de la pandèmia van congelar les urnes, lògicament. Ara dos factors determinen la decisió a contrarellotge del president: el seu judici al Tribunal Suprem i la segona onada d’un virus que desaconsella una jornada electoral, tan arriscada com necessària. Democràcia!