La Xina dominarà el futur

Hi ha estudiosos que anuncien des de fa anys l’adveniment d’un “segle xinès”: un món en què la Xina aprofita per fi el seu enorme potencial econòmic i tecnològic per superar els Estats Units i reorientar el poder mundial al voltant d’un pol que passa per Pequín.

Potser aquest segle ja ha començat, i quan els historiadors mirin enrere, segurament situaran en els primers mesos del segon mandat del president Trump el moment decisiu en què la Xina es va posar al capdavant i va deixar enrere els Estats Units.

És igual que Washington i Pequín hagin arribat a una treva poc convincent i temporal en la guerra comercial de Trump; a l’acte el president dels EUA la va reivindicar com una victòria. Però això només subratlla el problema fonamental de la seva administració i dels Estats Units: una estratègia miop centrada en escaramusses insignificants mentre s’està perdent definitivament la guerra amb la Xina, la més important.

Trump està demolint els pilars del poder i la innovació nord-americans. Els aranzels posen en perill l’accés de les empreses nord-americanes als mercats i cadenes de subministrament mundials. Retalla els fons públics per a la recerca, espolia les nostres universitats i pressiona investigadors amb talent perquè es plantegin anar-se’n a altres països. Vol revertir programes dedicats a tecnologies com l’energia neta i la fabricació de semiconductors i està liquidant el soft power dels estats en grans àrees del planeta.

La trajectòria de la Xina no pot ser més diferent.

Ja lidera la producció mundial en molts sectors: acer, alumini, construcció naval, bateries, energia solar, vehicles elèctrics, aerogeneradors, drons, equips 5G, electrònica de consum, ingredients farmacèutics actius i trens bala. Es calcula que, el 2030, representarà el 45% –gairebé la meitat– de la producció manufacturera mundial. Pequín també dona absoluta prioritat a guanyar el control del futur: al març va anunciar un fons nacional de capital risc de 138.000 milions de dòlars que farà inversions a llarg termini en tecnologies punta, com ara la computació quàntica i la robòtica, i ha apujat el pressupost públic per a recerca i desenvolupament.

Els resultats de l’estratègia xinesa són impressionants.

Al gener, quan la start-up xinesa DeepSeek va llançar el seu xatbot d’intel·ligència artificial, molts nord-americans es van adonar de sobte que la Xina era capaç de competir en matèria d’IA. Però hi ha hagut altres moments com aquest.

El fabricant xinès de cotxes elèctrics BYD, del qual es va riure Elon Musk, l’aliat polític de Trump, l’any passat va superar Tesla en vendes globals, està construint noves fàbriques a tot el món i al març va aconseguir un valor de mercat superior al de Ford, GM i Volkswagen tots junts. La Xina avança a tota màquina en descobriments de fàrmacs, especialment en tractaments contra el càncer, i el 2023 va instal·lar més robots industrials que tots els altres països del món junts. Pel que fa als semiconductors, els materials fonamentals d’aquest segle i des de fa molt de temps un punt dèbil de la Xina, Pequín està creant una cadena de subministrament autosuficient liderada pels grans progressos recents de Huawei. El més important, però, és que la potència xinesa en aquestes i altres tecnologies que se solapen està creant un cercle virtuós en què els avenços en nombrosos sectors interrelacionats es reforcen i impulsen mútuament.

Tot i així, Trump continua obsessionat amb els aranzels. Sembla que ni tan sols s’adona de la magnitud de l’amenaça representada per la Xina. Abans que tots dos països anunciessin que havien acordat rebaixar els aranzels comercials, el president nord-americà va descartar els temors que els altíssims aranzels sobre els productes xinesos buidessin els prestatges de les botigues: va dir que els nord-americans bé podrien tirar endavant comprant menys nines als seus fills, com si la Xina fos una fàbrica de joguines i altres rampoines barates, una visió terriblement obsoleta.

Els Estats Units s’han d’adonar que ni els aranzels ni altres pressions comercials faran que la Xina deixi de seguir el manual d’estratègia econòmica estatal que tan bons resultats li ha donat, ni que adopti de sobte les polítiques industrials i comercials que els nord-americans considerin justes. Més aviat al contrari: Pequín està redoblant la seva estratègia estatal per aconseguir dominar les indústries d’alta tecnologia mitjançant un plantejament semblant al del Projecte Manhattan (dut a terme durant la Segona Guerra Mundial).

La Xina, però, té al davant greus desafiaments. La llarga crisi immobiliària continua sent un llast per al creixement econòmic, tot i que hi ha indicis que el sector per fi comença a remuntar. També s’acosten reptes a llarg termini, com ara la disminució de la població activa i l’envelliment demogràfic. Però ja fa anys que els escèptics pronostiquen l’apogeu i la inevitable caiguda de la Xina, i sempre s’ha demostrat que s’equivocaven. Al marge de si als defensors del lliure mercat els agrada o no, és innegable la ferma fortalesa d’un sistema xinès dominat per l’estat que pot fer els girs que calguin, canviar de política i redirigir els recursos a voluntat, amb vista a consolidar la potència del país a llarg termini.

La miop obsessió de Trump amb solucions que només són pegats a curt termini, com els aranzels, mentre erosiona activament el que fa forts els Estats Units, no farà sinó accelerar l’adveniment d’un món dominat per la Xina.

Si es manté la trajectòria actual d’aquests dos països, és probable que la Xina acabi dominant totalment la fabricació de productes de gamma alta, des de cotxes i xips fins a aparells de ressonància magnètica i avions comercials. La batalla per la supremacia de la IA no es lliurarà entre els Estats Units i la Xina, sinó entre ciutats xineses especialitzades en alta tecnologia, com Shenzhen i Hangzhou. Les fàbriques xineses de tot el món reconfiguraran les cadenes de subministrament amb la Xina al centre, que serà la superpotència tecnològica i econòmica més important del món.

En canvi, els Estats Units podrien acabar convertits en un país molt encongit. Arrecerades darrere dels murs aranzelaris, les empreses vendran gairebé exclusivament als consumidors nacionals. La pèrdua de les vendes internacionals rebaixarà els beneficis de les empreses, que disposaran de menys diners per invertir en el seu negoci. Els consumidors nord-americans no tindran més alternativa que comprar productes fabricats als Estats Units, de mitjana qualitat, però més cars que els importats perquè els costos de fabricació són més alts. Les famílies treballadores hauran de fer front a una inflació creixent i uns ingressos estancats. Ja estem perdent a favor de la Xina els sectors tradicionals d’alt valor, com la fabricació d’automòbils i els productes farmacèutics; després vindran els sectors importants del futur. Imagineu-vos un Detroit o un Cleveland a escala nacional. 

Per impedir aquest panorama tan desolador s’han d’adoptar –ja avui– unes mesures polítiques que haurien de saltar a la vista i que haurien de tenir ja el suport de republicans i demòcrates: invertir en recerca i desenvolupament; promoure la innovació acadèmica, científica i empresarial; forjar vincles econòmics amb països de tot el món, i crear un clima acollidor i atractiu per al talent i el capital internacionals. Vet aquí, però, que l’administració Trump fa tot el contrari en cadascun d’aquests àmbits.

Que aquest segle sigui xinès o nord-americà depèn de nosaltres. Però molt aviat se’ns acabarà el temps per canviar de rumb.

Copyright The New York Times