Yolanda i Isabel
La vicepresidenta segona i ministra de Treball i Economia Social d’Espanya, la cèlebre Yolanda Díaz, va dir que no li sembla raonable que a Espanya els restaurants estiguin oberts a la una de la matinada, que en això som diferents de la resta d’Europa, on tanquen més d'hora. La presidenta de la Comunitat de Madrid, la cèlebre Isabel Díaz Ayuso, va agafar la pilota, que l’altra botava amb dedicació, i va encistellar. Va dir: “És que som diferents”. Minipunt per a l’Ayusisme.
Té raó la de la pilota, que la va caçar al vol i va encistellar. No pots comparar els horaris europeus (per exemple, els finlandesos o alemanys) amb els mediterranis, per una qüestió climàtica. Al Mediterrani no pots sortir al carrer a les tres del migdia del mes d’agost, perquè et rosteixes com un calçot. De nit, un grec, un català o un andalús voldrà sortir a prendre la fresca, juntament amb els turistes finlandesos i alemanys que han vingut, justament, a això. Jo, evidentment, voldria tenir la possibilitat de dinar a la una i sopar a les vuit. Cada cop m’agraden més les copes de tarda. Però entenc que qui surt a sopar vol, també, poder allargar. Les copes són una part molt important de la facturació dels restaurants i les discoteques.
Esclar que els horaris de la restauració són infernals. Els del periodisme i els de la medicina, els dels cuidadors, els dels bombers, sovint també. Esclar que després de la pandèmia s’ha hagut de repensar el sistema i molts restaurants han hagut de fer mànigues i manguitos per quadrar horaris de vuit hores per als treballadors. L’altre dia Carles Abellan, en aquest diari, explicava que la factura de la llum del seu restaurant era de 8.000 euros. Suposo que el govern, de factures com aquesta, n’està contentíssim, perquè recapta molt més IVA. Esclar que els sous d'alguns cambrers són molt baixos. Els d'alguns periodistes, per cert, també. És un problema i caldria solucionar-lo.
Que els ministres tutelin o ho sembli és mala idea. Fer aquesta distinció entre “els treballadors”, que són tots bons i explotats, i “els amos”, tots dolents i explotadors, em sembla infantil i simple. Pateixen molt, per moltes coses, els nostres amics, els restauradors. Potser el problema principal de la restauració és la falta de vocació dels cambrers. El prendre’s l’ofici com una cosa a fer mentre no et surt res més. Res és més meravellós que un bàrman, un cambrer vocacionals. Algú que fa, d’aquella manera, acostumada i precisa, somrient, un cafè.
