Quan les barques aparcaven en doble fila a la platja
Ja no en queda res, del Calafell pescador. Sort de la mostra permanent que hi ha a la seu de la Confraria de Pescadors, que en conserva la memòria
El juliol del 2010, el mateix mes que es feia una manifestació a Barcelona que iniciaria el que hem convingut a anomenar Procés, que no sabem si ha acabat, tenia lloc una altra mobilització que –aquesta sí– va assolir l’objectiu: aturar l’intent d’enderrocar la seu de la Confraria de Pescadors de Calafell. Aquest edifici històric senzill –d’arquitectura popular, podríem dir–, pintat de blau i de blanc, estava afectat per un projecte de pretesa millora del passeig Marítim de Calafell.
"Vam fer una cadena humana. Els tractors van bloquejar la circulació. Van venir barques de Segur i de Vilanova, també per manifestar-se en contra de l’enderroc, i això que era un dia de molta onada", recorda Joan Soler Guasch, Nani, que va participar en aquella protesta. El Nani s’ha dedicat a la pesca des de menut: quan va acabar l’EGB, tenint clar que volia ser pescador, va allistar-se a un marisquer al port de Vilanova, contravenint el seu pare, que no volia que es fes home de mar. Té una gran estima pel local de la seu social de la Confraria. És la seva segona casa: aquí hi feia la paperassa de la barca i també hi passava força estones jugant a la botifarra.
"La Confraria va tenir un paper fonamental al barri marítim de Calafell durant bona part del segle XX. Va aportar importants millores a la pesca i a les condicions de vida dels pescadors. Va promoure la construcció d’escoles i habitatges (les cases barates)", m’explica Manel Gómez, tècnic de patrimoni de l’Ajuntament de Calafell. També organitzava i pagava festes i celebracions. Abans de la invasió del turisme, Calafell ja tenia força vitalitat. A més, hi van arrelar dues iniciatives innovadores en educació i sanitat. La primera, la República d’Infants de Vilamar, impulsada per pedagogs com Pere Vergés i Artur Martorell. Els estius, del 1922 al 1936, la platja de Calafell va acollir centenars d’infants de situacions desafavorides de Barcelona. En aquelles colònies respiraven aire pur, feien exercici i s’alimentaven bé. Dormien en unes casetes a la sorra. La segona, el sanatori de Sant Joan de Déu (pertanyent al Vendrell, però a tocar de Calafell), amb el qual els pescadors de Calafell tenien forta vinculació. El visitaven sovint per anar al metge o a missa, i si pescaven tan sols dues caixes de peix, ja no es venien: eren per al sanatori.
Visito la seu de la Confraria de Pescadors de Calafell, que acull una mostra sobre el Calafell pescador. La peça estrella d’aquest petit museu és una maqueta de quasi deu metres de llarg del front marítim d’aquest municipi a la dècada del 1940. La platja d’aquesta maqueta és deserta. Tan sols hi ha unes xarxes esteses i uns quants palets (fustes que es fan servir per baixar les barques fins a la mar i pujar-les quan en tornen). Les protagonistes són les cases de primera línia de mar, totes de planta baixa i pis, i les barques de pesca. De barques n’hi ha alguna en doble fila. I en una fotografia antiga d’aquest mateix museu se’n veuen fins i tot en triple fila. Sí, a la platja de Calafell hi havia molta fusta, com deien els pescadors i recordava el poeta Carlos Barral, que hi passava llargues temporades.
Estris de pescadors
Hi veig força estris de pescadors, com una aixa –l’eina bàsica per construir embarcacions de fusta– i una sàssola –pala petita que servia per treure l’aigua del fons de la barca–. També hi ha una mostra de seu, que servia per untar els palets perquè les barques llisquessin amb més facilitat. "Aquest seu es feia amb pell de porc bullit", detalla el Nani.
Al final del recorregut hi ha una sèrie de caixes apilades. Són les típiques de fusta per posar-hi el peix. "Recipiente no reutilitzable. Para uso alimentario", hi llegeixo. El Nani no està d’acord que aquestes caixes només es puguin fer servir una vegada. "Si els pegues un manguerazo es poden tornar a utilitzar sense cap problema", diu.
I ja que estem entre castellanismes –que formen part del nostre patrimoni– us en dic un altre: la "maquinilla". És l’antiga màquina que dels anys 20 als 50 va servir per pujar les barques de Calafell platja amunt, quan arribaven plenes de peix, mitjançant un cable d’acer. Funcionava amb un enginyós mecanisme a base de gasolina i aigua, i més endavant amb electricitat. Encara es fa servir per pujar i baixar el bot salvavides, un altre element destacat del patrimoni marítim de Calafell. Per demostrar que aquest bot no s’enfonsava, fa temps a algú se li va acudir que fes voltes de campana: els tripulants el giren i ràpidament el tornen a posar cara amunt, tots mullats, esclar. Tot sovint se’n fan exhibicions. Hi ha dies que de voltes en fa moltes, una vintena: fins que el patró ja veu que els tripulants fan cara de dir prou.
UNA BALCONADA DE LES CANÀRIES. A la platja de Calafell hi ha la casa –visitable– on passava temporades Carlos Barral, editor, poeta, escriptor, polític i ocasionalment pintor. És fàcil identificar-la caminant pel passeig Marítim, per la seva balconada de fusta, que va arribar en vaixell des de les Canàries.
D’HOSTAL A DESTIL·LERIA, I DE DESTIL·LARIA A DRASSANES. A Calafell hi trobareu unes actives drassanes –visitables– dedicades a recuperar embarcacions tradicionals. Es troben en un edifici que abans havia acollit una destil·leria, i encara abans, un hostal d’acollida de diligències i de descans i avituallament de persones i cavalls.
