Pirineus 16/04/2021

El pressupost de Cultura de 1908, cent anys després

L'article, aparegut primer al 'Butlletí de l'Associació Protectora de l'Ensenyança Catalana', és doncs de rabiosa actualitat

Alfred Pérez-Bastardas
3 min
Alfred Pérez-Bastardas

El diari ARA publica en la seva darrera pàgina textos triats pel mestre Josep M. Casasús a "Abans d'ara", provinents de diaris i revistes antigues. És bo d'imitar-lo, quan tot just ha estat inaugurada una exposició al Born sobre aquest tema. Així, he seleccionat l'article del meu avi Albert Bastardas (1871-1944), que havia estat alcalde democràtic de Barcelona el 1908, quan ho recordava deu anys després al diari El Poble Català del 22 de maig de 1918. L'article aparegut primer al Butlletí de l'Associació Protectora de l'Ensenyança Catalana, és doncs de rabiosa actualitat:

"Fa deu anys que l'Ajuntament de Barcelona formulà el tan discutit pressupost extraordinari de cultura, amb el lloable intent d'aixecar el nivell intel·lectual de la ciutat. Era el nostre principal propòsit iniciar una reforma pedagògica, creant algunes escoles model, graduades i gratuïtes, higièniques i alegres, amb biblioteques i sales de conferències; assajar-hi amb prudència el sistema coeducacionista; implantar la neutralitat en matèria religiosa, sense ofendre els sentiments dels creients; i adoptar la llengua catalana com a llengua oficial de l'Escola. Deixant a part els altres aspectes de la reforma projectada, creiem oportú recordar en aquest Butlletí ço que fa la referència al problema de Memòria que acompanyava el pressupost.

L'adopció de la llengua catalana respon simplement a la major eficàcia pedagògica de la llengua materna, sense cap prevenció contra la llengua castellana, la qual deuria ensenyar-se de manera que els nois assistents a les noves Escoles arribessin a dominar-la perfectament.

Les ensenyances es donaran en català perquè penetrin més íntimament a la intel·ligència dels alumnes. Una gran part de l'esforç que fa la societat per la propagació de la cultura es perd en la més vana esterilitat per l'empeny que es posa en parlar al nen en un idioma que al principi no entén en absolut i que sols arriba a comprendre superficialment. Entre la massa enorme d'analfabets que existeix a Barcelona, un tant per cent considerable ha assistit a les escoles públiques i ha oblidat fàcilment lo que sols pogué aprendre de memòria, sense entendre-ho.

És un fet incontrovertible que la immensa majoria de la població barcelonina parla en català. Solament una quinta part dels habitants de la ciutat ha nascut fora de Catalunya, i encara d'aquesta quinta part deu deduir-se la massa important de valencians, rossellonesos i mallorquins, la llengua materna dels quals és substancialment igual a la catalana. Molts dels nascuts en altres regions parlen també correntment el català. Així, afirmar-se que sols una dècima part de la població desconeix la parla catalana, fins a l'extrem de no poder rebre amb fruit l'ensenyança en dita llengua. Per als que es trobessin en el darrer cas, es proposava un curs preparatori en castellà, en el qual, mitjançant exercicis pràctics de llengua catalana, se'ls habilités en el successiu l'ensenyança general.

El pressupost de cultura, que volíem fos obra ciutadana, de transacció i de concòrdia, topà amb un ambient d'intolerància i fracassà; però el problema continua en peu, i les consideracions que hem transcrit, referents a la necessitat lògica de l'escola de llengua catalana, són tan vives i oportunes avui com deu anys enrere.

Certament que el català té ara en algunes escoles primàries oficials una millor acollida que abans no tenia; però s'imposa una solució definitiva, que tregui els nostres de la situació d'humiliant inferioritat en què es troben, i que reconegui a la llengua catalana la plena sobirania a què té dret en les escoles de Catalunya.

La imposició de l'idioma en l'infantesa, diu en Rovira i Virgili, deixa una marca en els homes, una marca que costa molt d'esborrar, i que en nombrosos casos ja no s'esborra mai més. A l'anar creixent, el català xoca a cada pas amb la imposició de la llengua estranya; i com feia remarcar el catalaníssim Valentí Almirall, la imposició de l'idioma és el signe de l'esclau."

stats