90 anys de Parlament: la lluita per mantenir el fil democràtic

BarcelonaEn ple crepuscle de la dictadura franquista, el 1971, Pau Casals va parlar de Catalunya davant les Nacions Unides com “la millor nació del món”. Des d’aquella tribuna privilegiada, l’exiliat va argumentar que el Principat va tenir el primer Parlament “molt abans que Anglaterra”. Tot i així, la cambra celebra aquest dimarts tot just 90 anys de vida. Encara que Pere Aragonès es considera el 132è president de la Generalitat, el Parlament no computa les assemblees de treva i pau del segle XI per al seu certificat de naixement. La institució tal com és avui va començar a caminar durant la II República, l’any 1932, i Lluís Companys en va ser el primer president. 

Ja des de l’inici la cambra va estar marcada per les tensions amb el govern espanyol (aleshores republicà) i després per la violència. De fet, només es van poder fer eleccions el 1932: quan tocava repetir-les ja havia esclatat la Guerra Civil i es va optar per prorrogar la legislatura. Aquell primer resultat és el mateix que es manté durant l’exili, amb la conseqüent pèrdua de representativitat de la institució. Tot i així, els diputats es conjuren per mantenir-la viva, encara que fos com un símbol. L’esforç permet fer-ne la restitució el 1980, quan l’últim president a l’exili, Francesc Farreras i Duran, envia una carta al primer líder del Parlament restituït, Heribert Barrera, presentant la seva renúncia. Des de llavors, cada president ha llegat aquest mateix escrit al seu successor, com un fil conductor en totes les etapes. 

En la primera sessió plenària del 6 de desembre del 1932, el president de la Generalitat, Francesc Macià, en va destacar l’emplaçament: “Em plau saludar-vos [...] dins aquests murs que el destí ha volgut que fossin, justament, els mateixos que alçà per abatre Catalunya l’usurpador de les nostres llibertats”. L’edifici que avui continua essent la seu parlamentària havia estat l’Arsenal de la fortalesa de la Ciutadella de Barcelona, construïda després de la guerra de Successió per reprimir els barcelonins. Als anys 30 es va rehabilitar de manera “provisional” , recorda el director del Museu de l’Exili Enric Pujol: “Es parlava de fer un edifici nou, però no van tenir temps”. Per a l’historiador, el manteniment de la cambra durant la dictadura juga un “paper clau” perquè “permet el recanvi dels presidents [de la Generalitat]”, ja que s’havia establert que el president del Parlament havia de substituir el del Govern en cas de la seva mort. Després de l’afusellament de Companys, el mecanisme va portar a nomenar Josep Irla president a l’exili evitant discussions entre els partits. El desgast, però, era inevitable. “Tots els exilis del món acaben desconnectant-se del lloc d’origen, sobretot si s’allarguen tant”, assenyala Carles Santacana, catedràtic d'Història contemporània de la Universitat de Barcelona. “La presidència de la Generalitat de Josep Tarradellas és molt activa, fins i tot quan estava molt aïllat”, exposa l’historiador. En canvi, mantenir el Parlament a Mèxic es limitava a organitzar trobades, especialment “cada 14 d’abril”. 

Dels anys 80 a Twitter

Molts dels que als 80 van convertir-se en diputats i van començar a aixecar els bases de l'autogovern que impulsaria Jordi Pujol durant els seus 23 anys com a president havien format part de la lluita antifranquista. Aquest bagatge, exposa Joan Rigol, president del Parlament entre 1999 i 2003, va afavorir el “respecte i la consideració” que mantenien entre ells: “La democràcia s’havia guanyat amb l’esforç de tots”. Rigol va presidir la cambra durant l’últim mandat de Pujol. Dues noves possibilitats, Pasqual Maragall i Artur Mas, pugnaven per succeir-lo, i Rigol rememora els seus esforços com a president per “rebaixar la conflictivitat” entre ells. De vegades ho va aconseguir, però la distensió no va aguantar, i el 2005 Maragall, ja president de la Generalitat, va etzibar a Mas un retret que, tot i que el va retirar del diari de sessions, ha quedat per a l’hemeroteca: “Vostès tenen un problema, i aquest problema es diu 3%”. 

Llavors el president del Parlament era Ernest Benach –des del 2003 fins al 2010–, que explica que ell va ser un dels primers diputats en fer-se un Twitter, juntament amb Carles Puigdemont i José Antonio Donaire. “Aleshores es feien debats sans a Twitter”, lamenta. També el Parlament va ser pioner en tenir perfil a la xarxa. Durant el seu mandat, la cambra va tenir una gran projecció. Amb el canvi de Govern, CiU va fer una “oposició dura”, rememora, i la coalició de govern volia que es notés el canvi de color. El moment més destacat d’aquell període va ser l’aprovació de l’Estatut. Benach recorda les “corredisses, les moltes reunions” durant la negociació: “unilaterals, bilaterals, dels partits, els membres de la mesa, la comissió encarregada”: “El ple solemne per a l’aprovació de l’Estatut, quan cantàvem Els segadors, va ser un acte d’afirmació nacional”.

En canvi, Núria de Gispert es va convertir en la primera dona a presidir la institució (2010-15) en un escenari de retallades i conflictivitat social. No recorda “ni un comentari masclista” durant el seu mandat, però sí com els darrers tres anys “hi havia molta confrontació”, especialment entre Cs i la CUP. També es van produir els primers xocs amb l’Estat quan el Tribunal Constitucional va suspendre una declaració sobiranista aprovada al Parlament. “Per primera vegada va dir que no es podia parlar de segons quins temes”, explica: “Després, això ha sigut el pa de cada dia”. L'atac més dur de l’Estat va venir pel Procés, quan va decidir suspendre l’autonomia després de l’1-O i l’aprovació de la resolució que proclamava la declaració unilateral d’independència. El 155 va durar fins a la celebració de nous comicis, però la institució es va recuperar i ja s'encamina cap al segle de vida.