Colau reactiva la pantalla del referèndum

El triomf d’En Comú Podem i la suma sobiranista reforcen un procés que fa a un viratge cap a l’esquerra

No hi ha avui una figura a Catalunya i Espanya que personalitzi millor la ruptura amb l’ statu quo que Ada Colau. Hereva del 15-M, el terratrèmol ciutadà que va qüestionar fa quatre anys el règim sorgit de la Transició -una sacsejada concretada ahir amb el final del bipartidisme-, Colau va ser primer la cara més representativa de l’activisme durant la crisi i després la icona del canvi a les institucions. Als comicis municipals es va albirar la redefinició del mapa polític de l’Estat, una transformació del sistema completada en les generals d’aquest 20-D. La victòria d’En Comú Podem -la llista avalada per l’alcaldessa de Barcelona- evidencia com Catalunya ha fet abans que ningú, i més clarament que ningú, el trencament amb el règim del 1978. Els suports recollits per l’esquerra alternativa, el pes consistent del sobiranisme -encarnat per ERC, amb el millor resultat de la seva història, davant d’una Democràcia i Llibertat (DL) que empetiteix el pes que tenia CiU- i els números mediocres de les forces unionistes al Principat il·lustren el camí capdavanter dels catalans en la nova etapa.

El triomf d’En Comú Podem té una altra lectura diàfana: l’enfortiment del procés, amb la reactivació de la pantalla del referèndum, i un clar viratge a l’esquerra de l’electorat, també per la posició de força dels republicans. En la lluita per dominar l’hegemonia del relat, Colau i els seus socis poden brandar els resultats dels comicis d’ahir com la demostració que la demanda del dret a decidir és majoritària a la societat catalana. Els partits del sobiranisme -que durant la campanya ja van manifestar que consideren una entelèquia la proposta del referèndum pel cop de porta que rebrà de Madrid- tenen l’obligació ara d’eixamplar els actors implicats en el procés constituent, els que nodreixen el flanc de l’esquerra i no combreguen amb la resolució de desconnexió del Parlament. El nou escenari pren cos en una setmana que la CUP tancarà amb la decisió sobre la investidura d’Artur Mas.

En l’any del triple cicle electoral -municipals, catalanes i estatals-, Colau ha condicionat tots els comicis, pel seu protagonisme o la seva absència. Va convertir-se en alcaldessa a la primavera després de liderar la confluència de Barcelona en Comú, va allunyar-se calculadament dels focus el 27-S -amb desfeta de Catalunya Sí que es Pot- i ha reaparegut a les generals per consolidar l’etapa de canvi nascuda des del municipalisme. Amb Colau i una coalició de gravitació catalana, Pablo Iglesias va poder pintar ahir de lila un territori perifèric de l’Estat que gairebé sempre havia sigut del color vermell dels socialistes a les generals. Iglesias, que ahir va reivindicar l’Espanya “plurinacional”, es va beneficiar del vot dual: votants de la CUP -absent a les generals- i, en menor mesura, de Junts pel Sí li van fer confiança per veure’l com a abanderat del canvi a l’Estat, també en clau de regeneració democràtica.

ERC, crescuda; DL, empetitida

El sobiranisme no va repetir la victòria del 27-S, però els partits de l’independentisme van aconseguir concentrar una bossa de vots que enforteix el procés. En un context advers, sense un Govern format i desgastat per tantes mobilitzacions consecutives, ERC va fer-se forta davant de l’envestida dels partits constitucionalistes, amb Ciutadans i el PP situats a la cua. El vigor dels republicans -malgrat que el candidat, Gabriel Rufián, ha fet una campanya desdibuixada- va confirmar el gir a l’esquerra de la societat catalana i va consolidar la figura d’Oriol Junqueras. Els republicans van arrabassar a DL -la nova marca convergent- el lideratge del vot sobiranista, només quatre anys després que CiU, avui desapareguda com a coalició, dinamités l’hegemonia socialista amb 16 diputats. Amb Junqueras, ERC ocupa una posició de centralitat. Impossible com semblava que Francesc Homs conservés el farcell d’escons de fa quatre anys, DL va resistir a Girona i Lleida, i va patir a Barcelona i Tarragona. La petjada al territori va permetre a DL salvar els mobles però no lliurar-se del desgast, que també pot fer enterbolir el debat sobre Mas.

En Comú Podem va arrasar a Barcelona i l’àrea metropolitana -va triplicar els 280.000 vots d’ICV-EUiA el 2011, i es va imposar a l’Hospitalet de Llobregat, Santa Coloma de Gramenet, Badalona i Cornellà-, per a desesperació del PSC, que no va poder aguantar com hauria volgut, tot i que en la pugna amb Ciutadans i el PP va sortir clarament vencedor. Els socialistes van veure com la llista de Xavier Domènech s’imposava en 15 de les 16 ciutats més poblades del cinturó metropolità. Chacón, que el 2008 va aconseguir la xifra estratosfèrica de 25 diputats, ahir només en va esgarrapar vuit. Per Catalunya va començar la derrota de Pedro Sánchez i el PSOE. Però la incògnita dels pactes a Espanya deixa obert el paper que jugaran els socialistes catalans al Congrés. El que hi haurà segur serà un grup parlamentari propi d’obediència catalana a Podem -el que encapçalarà Domènech-, que haurà de remar de valent per convertir en una realitat el clam del dret a decidir. Davant hi tindrà un mur constitucionalista, que s’oposa a un procés constituent català que Iglesias vol vincular al de la resta de pobles d’Espanya.

Ciutadans, esgotat

En la pugna de les forces emergents, Domènech també va guanyar la partida a Girauta, l’home d’Albert Rivera a Catalunya, arrossegat per la patacada de Ciutadans arreu de l’Estat. Al partit de Rivera, esgotat després d’una campanya que se li ha fet eterna, només li va quedar el consol de batre el PP en el pols per encapçalar el missatge espanyolista a Catalunya, tal com va passar el 27-S. Però a la seu de Ciutadans ahir no hi va haver eufòria. Els populars, amb un candidat com Jorge Fernández Díaz -estretament associat a Mariano Rajoy-, van quedar relegats a una perifèrica sisena posició. Que el partit que guanya eleccions espanyoles tingui aquesta residualitat indica el trajecte de no retorn que ha fet en els últims quatre anys la societat catalana. Però, per a residualitat, la d’Unió, que per segones eleccions consecutives no va obtenir representació parlamentària. Després de la desfeta del 27-S, Josep A. Duran i Lleida -l’home que en les últimes dècades millor ha personificat l’ statu quo a Catalunya- no ha sigut capaç d’evitar l’enfonsament de la nau democristiana, isolada després del trencament amb Convergència. A Duran i Lleida ja no l’esperen al Congrés. Ara li tocarà salvar un partit que té una soga de 16 milions d’euros de deute.

En Comú Podem fa el ‘sorpasso’ al PSC al cinturó roig

Barcelona

La victòria d’En Comú Podem va ser incontestable a les zones més poblades: la candidatura va imposar-se a les deu ciutats catalanes amb més habitants. La llista apadrinada per Ada Colau va arrasar a la ciutat de Barcelona i va trencar l’hegemonia del PSC a l’àrea metropolitana, amb especial penetració a les grans ciutats del cinturó roig. Democràcia i Llibertat va caure fins al cinquè lloc a la demarcació.

Tarragona

Amb menys contundència que a Barcelona, En Comú Podem també va pintar de lila Tarragona -inclosa la capital i la ciutat de Reus-, on va ser la força més votada i va esgarrapar un dels sis diputats. Els altres cinc escons van repartir-se’ls ERC, PSC, DL, C’s i PP, en una demarcació més fragmentada que mai. Socialistes, populars i convergents, que fa quatre anys van obtenir dos diputats, van recular clarament.

Lleida

La nova marca convergent va resistir a Lleida, però amb un clar retrocés de vots. Democràcia i Llibertat va ser la força amb més suports, tot i que la davallada li va fer perdre un dels dos diputats de l’antiga CiU, que va guanyar ERC. També va aconseguir un escó En Comú Podem, que va imposar-se a la capital, un feu socialista. El PSC va fer un evident pas enrere (un sol diputat) i el PP va perdre l’escó del 2011.

Girona

El sobiranisme va reforçar-se a les comarques gironines. Democràcia i Llibertat va ser la força més votada -l’alcalde de Girona és el convergent Carles Puigdemont-, tot i que va perdre un dels tres diputats de l’antiga CiU, que va anar a parar a les mans d’ERC. El PSC va conservar el diputat amb dificultats, superat per En Comú Podem, que va deixar el PP sense representació.

Més continguts de