PRIMÀRIES AUTONÒMIQUES

D’amiga d’Erasmus a ser la veu catalana d’Iglesias

La politòloga Gemma Ubasart, líder de Podem a Catalunya, havia flirtejat amb el sobiranisme tot i que ara prefereix el confederalisme

“Convidem tots els grups polítics [...] a sumar-se a aquesta utopia [...] de retornar la veu i el vot a la ciutadania. Ens resistim a acceptar aquest segrest institucional”. Recerca de la utopia, poder per a la ciutadania i obertura de les institucions. Tres dels pilars del projecte de Podem ja van emergir en la primera intervenció que va fer Gemma Ubasart, la nova secretària general de Podem a Catalunya, com a regidora de la formació alternativa L’Altraveu al ple de Castellar del Vallès del 16 de juny del 2007. Va mantenir l’acta només uns mesos, en els quals va intentar “afeblir la frontera que separa la política municipal de la ciutadania”, segons les seves paraules de comiat al consistori el juliol del 2008. Va cedir el seient a un altre company de la llista en un exemple del que llavors ella ja presentava com un exemple de la nova política. De fet, un dels seus camps de recerca ha sigut la política local, en què ha estudiat la seva capacitat de renovar les pràctiques i de reconvertir en paperetes electorals les pancartes de protesta.

Nombrosos articles seus narren amb detall com el món local es convertia en pista d’aterratge perquè els activistes altermundistes, okupes, insubmisos o pacifistes -entre molts altres colors d’un difús moviment social tan heterogeni com desestructurat- enterressin John Holloway i la seva tesi de canviar el món sense prendre el poder. Fins fa tot just tres anys teoritzava sobre les potencialitats de la política de proximitat, mentre en paral·lel Íñigo Errejón -el veritable ideòleg de la gènesi de Podem-ja visualitzava una finestra d’oportunitat perquè emergís una formació que disputés el poder als dos grans partits hegemònics espanyols, el PSOE i el PP, i ho fes directament des de dalt i a tot l’Estat gràcies al carisma dels seus líders i els mitjans audiovisuals en un context social i econòmic propici.

De tracte afable i pròxim, de fet, se la nota més còmoda en la distància curta que davant els micròfons. I és que el seu hàbitat natural, com tot l’entorn de Pablo Iglesias, és la facultat. Actualment és professora a la Universitat de Girona, tot i que ho va ser també a la Complutense de Madrid, com quasi tot el nucli impulsor de Podem. La seva relació amb Iglesias, però, ve de més enrere. L’eurodiputat la cita en els agraïments de la seva tesi doctoral com una amiga amb la qual va coincidir a Bolonya durant el seu Erasmus entre el 1999 i el 2000. “[Una amiga] amb qui he seguit compartint compromisos i projectes”, hi detalla Iglesias.

Aquesta doctora en ciència política, de fet, ha vist força món. Amb màsters també de dret, criminologia i anàlisi de dades, ha investigat a Londres, Pàdova i Ottawa, i ha treballat a Santo Domingo i Quito. Els últims anys va assessorar el govern de l’Equador, igual que tots els dirigents de Podem, que han treballat per a executius llatinoamericans -alguns, com Juan Carlos Monedero, amb una remuneració discutible i discutida-. Les estades a l’estranger li van impedir protagonitzar en primera persona el procés de gestació del nou partit, tot i que sí que va participar en algunes de les reunions preparatòries i, en tornar l’estiu passat a Catalunya, s’hi va reenganxar. Al novembre va ser escollida en l’equip d’Iglesias per encarregar-se de la secretaria estatal de plurinacionalitat i polítiques públiques i, poc després, va decidir optar a la secretaria general catalana.

Dret a decidir i asimetria

Durant força temps va flirtejar amb el sobiranisme i va defensar el procés, però l’emergència de Podem l ’ha convençut de la possibilitat de reformar l’Estat cap a un model que respecti el dret a decidir i l’asimetria de Catalunya respecte d’altres territoris, un model que ja treballa per concretar. I, a partir d’ara, el podrà abanderar també com a líder catalana d’una formació amb unes enormes expectatives, malgrat que ella, prudent, desconfia de les enquestes.

A cavall entre la llar a Barcelona, la docència a Girona, les arrels -i alguns amics encara- a Castellar i les reunions de la cúpula a Madrid, Ubasart assoleix amb tot just 36 anys una decisiva responsabilitat política que poc preveia quan era activista a l’institut, delegada sindical a la universitat o regidora al seu municipi. Per ara, però, no es planteja ser candidata el 27-S i passa de llarg dels cants de sirena de Joan Herrera per fer coalició. Quan Ubasart va entrar al consistori de Castellar, per cert, ICV hi va perdre la representació que havia mantingut des de la Transició...

Més continguts de