“Fora, fora, fora la justícia espanyola!”

Presó de Lledoners / El Catllar / FigueresJunqueras, 25 anys; Sànchez, Cuixart i Forcadell, 17... Un polític integrant d’aquesta històrica llista ho té clar: “És una bogeria, però la certesa de no haver comès els delictes i el suport de tanta gent donen molta força!” El suport de molta gent el tenen, davant de Lledoners, per descomptat.

Si per a molts espanyols la idea que hi hagi catalans que vulguin deixar de ser espanyols és pitjor que un insult a la mare i justifica la violència física i institucional de l’Estat (què això és el que van entendre que va dir el rei Felip de Borbó i entenen que diuen cada dia les televisions espanyoles de pensament únic), a davant de Lledoners hi ha catalans que no poden sentir-se més estrangers d’aquesta cultura política i criden “Fora, fora, fora la justícia espanyola!”, “No és justícia, és venjança!” i “No ens atura aquesta dictadura!” Persones d’ordre, indesmaiables, a les quals la seva consciència no deixaria dormir tranquil·les si no fossin allà on es celebri un acte a favor dels presos, perquè a banda d’haver-los inclòs en el seu cercle íntim de preocupacions, es consideren tan acusades per la Fiscalia com els presos mateixos. Molts manifestants ja han fet els cinquanta. Gent que espera l’acte cridant “No és una festa, és una protesta!” fins a arribar al “Vaga general!”

Sembla com si des de l’escenari es pogués tocar la presó de Lledoners. El centre penitenciari ha anat encenent els llums interiors a mesura que el sol s’amagava darrere Montserrat i resulta esborronador pensar que els destinataris de la manifestació són només a pocs centenars de metres però muts, a l’altra banda del mur i els filferros punxants que els rematen. I per això, quan algú s’arrenca amb un “Obrim les presons!” o “No són presos, són hostatges!”, de seguida li fan el cor.

“Avui, el nostre destí individual desapareix”, ha afirmat el president d’Òmnium, Jordi Cuixart, des de la presó. La frase fa venir esgarrifances, pel que diu del futur dels presos i del futur d’aquesta tercera persona del plural de quantificació impossible però probablement milionària.

És negra nit quan comença l’acte, presentat per Jordi Pesarrodona, regidor de Sant Joan de Vilatorrada, el famós pallasso del nas vermell al costat d’un Guàrdia Civil. Laura Masvidal, dona del conseller Joaquim Forn, va per feina i demana que els presos puguin sortir, almenys, per preparar la seva defensa d’una manera decent. Marta Vilaret, amiga de la família Junqueras, trasllada unes paraules del president d’Esquerra: “Soc immensament més fort que quan vaig entrar a la presó. Això no va de lleis, això és un càstig. La presó és dura, però la presó serà, probablement, la seva pitjor decisió, perquè serà la seva derrota. La presó és el preu de la llibertat. Ara ja saben que estem disposats absolutament a tot, sempre pacíficament. No saben que els hem perdut la por”.

Una carta de Carles Puigdemont és llegida per la seva germana Montse, que és rebuda amb crits de “President, president!” La carta té un final àlgid que es fa escoltar: “Per estar a l’altura del vostre testimoni de coratge i dignitat, ha arribat l’hora de passar de la indignació a l’acció”. I així s’acaba la carta, firmada per tots els consellers a l’exili, quan semblava que arribava el mot d’ordre. Però encara no, com si la consigna fos esperar. Lluís Llach, en canvi, sembla anar una mica més enllà: “Omplir els carrers per buidar les presons” i després, inaturable, parla solemnement, gairebé desesperadament: “Als polítics que tinc aquí al davant: no es pot admetre res més que la unitat estratègica! Davant una emergència nacional com aquesta, unitat, us ho exigim!”

Amer Anwar, rector de la Universitat de Glasgow i advocat de Clara Ponsatí, sacseja l’ambient amb paraules resoltes i amb to vibrant, electritzant. En anglès, s’adreça als presents per fer-los cridar el novament cèlebre “No passaran!” i afegeix: “Les democràcies no tanquen a la presó polítics i artistes! Avui actuen amb l’esperit de Franco! I a vostè, Pedro Sánchez, ¿és aquesta la solució política? 25 anys de presó? La justícia és un dret, no un privilegi! No poden tancar a la presó dos milions de persones! Ara ve el veritable test per a vosaltres com a moviment!”

Quan el president Quim Torra puja a l’escenari ja s’ha parlat molt clar, i abans que pugui dir res la gent li crida “Unitat!” Torra, que s’ha reunit amb els presos hores abans, diu: “Quim, surt i digue’ls que sortirem al judici a acusar l’Estat del muntatge que ha organitzat”. Torra considera que els més de 200 anys de presó són la resposta de Sánchez al seu ultimàtum i, per tant, anuncia que el sobiranisme no donarà suport als pressupostos. És notícia, però els congregats ja ho havien donat per descomptat.

Torra acaba ràpidament perquè s’acosten tres quarts de nou, l’hora en què han quedat que saludaran els presos. En nom de tothom parlarà en Joan Bona nit, un manresà de 23 anys, estudiant universitari, que des del mes de juliol, quan els presos van ser traslladats des de les presons espanyoles a Lledoners, els desitja bona nit cada vespre. Es fa el silenci absolut i se sent la veu de Junqueras que retorna el “bona nit”. La gent esclata. I tornarà a casa tan confortada com indignada.

Crida a mobilitzar-se des de Mas d’Enric

Davant la presó de Mas d’Enric, on hi ha tancada l’expresidenta del Parlament, Carme Forcadell, es van aplegar milers de persones. La consellera de la Presidència, Elsa Artadi, i el vicepresident del Govern, Pere Aragonès, van demanar una “mobilització permanent” per fer front al judici de l’1-O. A l’acte també hi va participar el marit de Carme Forcadell, Bernat Pegueroles, que va agrair totes les mostres de suport rebudes i va denunciar l’empresonament dels líders independentistes: “L’Estat va descarregar totes les seves ànsies de venjança”.

“Ja n’hi ha prou, obriu les presons”

“Ja n’hi ha prou, obriu les presons”. Un any després de l’empresonament de mig Govern, els milers de concentrats van esclatar davant la presó de Puig de les Basses, a Figueres -on està empresonada l’exconsellera Dolors Bassa-, que també van reclamar “unitat” als partits independentistes. Una petició que va rebre de primera mà la consellera d’Empresa, Àngels Chacón, i el conseller d’Afers Exteriors, Ernest Maragall, que va afirmar que “és l’hora d’actuar i prendre decisions”. Bassa va enviar una carta als assistents en què va afirmar: “Aniré a judici amb el cap ben alt”.