L’estratègia penal de cremar etapes
MadridLa sala de recursos del Tribunal Suprem hauria comprat una declaració d’Oriol Junqueras de respecte al marc constitucional fins al punt de deixar-lo en llibertat? El vicepresident sabia, com a mínim, dues coses. La primera: Carme Forcadell va aconseguir desfer-se a última hora de la presó incondicional amb unes manifestacions semblants. I, la segona, i més recent, que li va arribar de fonts ministerials, la partitura que se li aconsellava que interpretés davant els tres magistrats de la sala: les notes del respecte a la legalitat. Ni el seu lletrat, Andreu Van den Eynde, ni Junqueras, en el torn de paraula que li va oferir el president de la sala, Miguel Colmenero, van tocar aquestes notes. Van decidir ignorar-les.
Potser van arribar a la conclusió que una declaració semblant a la que va salvar Forcadell no hauria servit amb Junqueras per la seva posició en l’organització del referèndum de l’1 d’octubre, segons la conspiració que investiga la fiscalia i el magistrat instructor, Pablo Llarena. Junqueras podria haver sentit el vertigen de situar-se en una posició semblant a la de Carles Puigdemont el matí del 27 d’octubre quan volia convocar eleccions i va ser el blanc de crítiques de militants i votants. És a dir, que convoques eleccions i t’apliquen el 155 igualment. Doncs no. Dius al Suprem, en el cas de Junqueras, que respectes el marc constitucional, et mantenen malgrat això a la presó i, a sobre, et cauen les crítiques dels teus. Doncs tampoc. Però Junqueras i la seva defensa els hi van posar més fàcil als magistrats. Una declaració en els termes exposats hauria impedit la rotunditat del que sostenen en la interlocutòria de la sala de recursos sobre el nucli del “risc de reiteració”. Els hi van posar fàcil.
L’argument del Suprem
“No existeix cap dada que permeti entendre que la intenció del recurrent [Junqueras] sigui prescindir de la possibilitat d’ocupar el mateix lloc, o un lloc polític semblant, que li va permetre, pel poder polític de què disposava, executar els actes delictius que se li imputen. Tampoc, més enllà d’algunes manifestacions no comprovades per fets posteriors, que la seva voluntat, o la del seu partit, l’orienti precisament a abandonar la idea d’una proclamació unilateral d’independència que tingués efectivitat, que era l’objectiu proposat i no aconseguit quan l’Estat va engegar els mecanismes legals de defensa de la democràcia. I tampoc que en fer-ho no segueixin les mateixes vies iniciades abans i, per tant, amb conseqüències similars a les ja produïdes”. I remarca: “El recurrent és la persona que, malgrat la seva situació penal, s’ha presentat, o ha estat designat pel seu partit, com a candidat a la presidència de la Generalitat, cosa que el situaria en una posició preponderant respecte a les decisions que es prendran”.
La defensa de Junqueras es va moure des del principi amb l’objectiu de “cremar etapes”. En lloc de demanar que el vicepresident presti declaració davant Llarena sobre els fets (només ha declarat davant el jutge el 2 de novembre a l’Audiència i només va respondre a preguntes del seu lletrat) va decidir recórrer a la sala de recursos.
Per què? Per recórrer en un recurs d’empara al Tribunal Constitucional la decisió del Suprem de mantenir-lo en presó i, esgotada la via interna, anar al Tribunal Europeu de Drets Humans. Aquest és el pla. Però pel camí es va consolidant, amb una nova resolució, la primera del tribunal d’apel·lació, el material jurídico-penal de cara al judici.
L’11 de gener Joaquim Forn, Jordi Sànchez i Jordi Cuixart declararan davant Llarena basant-se en la llei d’enjudiciament criminal, que permet declarar tantes vegades com es demani. No se celebrarà vista per decidir mesures cautelars, ja que els tres investigats són a la presó. Les defenses poden demanar per escrit, després de la declaració, la llibertat dels seus clients. Ara bé, després de la interlocutòria de presó de Junqueras, la situació dels tres es presenta més difícil, amb un magistrat instructor reforçat.
