INTERNACIONALITZACIÓ

Lluita de titans a la política exterior

Els caps de la diplomàcia catalana i espanyola, Maragall i Borrell, es reuneixen avui a Madrid

El tête à tête serà avui. Porten més de 40 anys a la política i segurament han coincidit a la mateixa sala en altres ocasions, però la trobada d’avui, d’alt voltatge, serà la primera entre Ernest Maragall (Barcelona, 1943) com a conseller d’Acció Exterior i Josep Borrell (la Pobla de Segur, 1947) com a ministre d’Afers Exteriors. Són dos polítics veterans, amb una gran experiència política, bons coneixedors de la Unió Europea -Maragall ha sigut eurodiputat i Borrell president de l’Eurocambra-, que arriben al punt culminant de la seva carrera quan ja han passat la barrera dels 70. Un epíleg polític tal vegada inesperat per a tots dos.

“Ernest Maragall és un home amb una gran experiència i amb visió molt àmplia”, assegura Josep Maria Terricabras, eurodiputat d’ERC que ha treballat a l’Europarlament amb el conseller d’Acció Exterior. Javi López, eurodiputat del PSC, subratlla que Maragall coneix molt bé la “bombolla” europea i té una “amplíssima” experiència política. López, que coneix tant el conseller com Josep Borrell, destaca de Maragall que és una persona molt treballadora i a l’Eurocambra no només ha pensat en Catalunya sinó que també ha seguit altres dossiers rellevants, com el de Turquia. De Borrell, López apunta que és un “entusiasta” europeu i una figura molt respectada a Brussel·les. “Sens dubte, és una bona aposta com a ministre. És una veu potent i respectada a Europa”, assegura.

Ideològicament, avui els dos polítics estan a les antípodes. Però no sempre va ser així. Catalans d’origen social molt diferent -Maragall prové d’una família de literats i polítics, mentre que Borrell és fill d’un forner-, els seus camins polítics comencen en paral·lel, a meitats dels anys 70, en el socialisme. Maragall a Barcelona i Borrell a Madrid. Comparteixen ideals mentre viuen la Transició i els primers anys de la democràcia. Dècades després segueixen camins diferents, oposats, amb Maragall abraçant l’independentisme i Borrell, que fa més de 50 anys que va marxar de Catalunya, oposant-se al Procés. “Políticament són l’antítesi. Són figures oposades”, assegura Terricabras. “Maragall ha fet una evolució des del catalanisme del PSC fins a l’independentisme actual. Borrell s’ha quedat en la idea de l’Espanya federal. S’hi ha quedat ancorat”, opina.

Els qui coneixen bé el conseller d’Acció Exterior el defineixen com a una persona treballadora i molt propera. “És una persona honesta, humil i honrada”, assegura una de les persones que ha treballat més estretament amb Maragall. “Com a conseller, no busca un xoc frontal amb Espanya, sinó que creu que els catalans ens hem de fer valer per la nostra feina. Si fem una bona feina, la gent entendrà Catalunya i quines són les seves aspiracions”, apunta una col·laboradora.

President pragmàtic

De Borrell tothom en destaca la intel·ligència. És una persona intel·lectualment brillant i exigent. Té fama de ser perfeccionista i tenir caràcter. A l’Eurocambra el recorden com un president “pragmàtic i eficaç”. Un dels seus excol·laboradors recorda que no era un president amant “dels grans discursos retòrics sobre la importància de la UE”. I afegeix: “Era un president molt executiu, que anava per feina”.

Economista de formació, el conseller va fer carrera a l’Ajuntament de Barcelona a l’ombra del seu germà, Pasqual Maragall, i va fer el salt anys després al Govern. El ministre -que es va formar acadèmicament en enginyeria aeronàutica i economia a universitats d’Espanya, els Estats Units i França- va encetar la seva carrera a la política municipal primer i al govern de Felipe González després.

El d’avui serà el primer assalt d’una lluita de titans. Ernest Maragall defensarà la legitimitat de l’acció exterior de la Generalitat i es trobarà, probablement, davant d’un Josep Borrell poc receptiu amb les ambicions del govern de Torra. Poc abans de ser nomenat ministre d’Exteriors espanyol, Borrell defensava públicament la necessitat de “desinfectar les ferides” provocades pels líders catalans amb l’1-O i la declaració unilateral d’independència.

Més continguts de