El Parlament, abonat a les comissions d’investigació

La cambra ha batut el rècord d’investigacions en una legislatura i se suscita el debat sobre si en calen tantes

El Parlament ha creat vuit comissions d’investigació en els dos anys de la legislatura actual; l’última, fa 11 dies, per indagar sobre la gestió que ha fet el Govern de les residències durant el covid-19. Des de la restauració de la cambra, fa 40 anys, se n’han creat 33, però mai se n’havien fet tantes com ara. Les dues primeres van ser sobre la seguretat de la central nuclear d’Ascó (1980) i sobre l’assalt al Banc Central (1981). El boom d’aquestes comissions, però, només és de fa una dècada i comença el 2010 amb la de l’incendi d’Horta de Sant Joan. Des de llavors se n’han fet 20. Queden lluny la tercera i la cinquena legislatura, amb Jordi Pujol amb àmplies majories: no se’n va fer cap. La proliferació suscita un doble debat. Per què tantes i, sobretot, si funcionen com cal.

La resposta a la primera pregunta es troba en el Procés. Des del 2017, el 60% de comissions impulsades hi han tingut algun vincle. S’ha intentat investigar les clavegueres de l’Estat, l’aplicació del 155, les càrregues de l’1-O i la monarquia, entre d’altres. Els grups independentistes han mirat de fer al Parlament el que no han pogut al Congrés. La resposta a la proliferació de comissions, però, també és al reglament de la cambra, que inclou un mecanisme que permet amb només una tercera part dels diputats (45) o tres grups parlamentaris crear una comissió almenys un cop a l’any. És una especificitat que, per exemple, el reglament del Congrés no inclou. Això fa que, malgrat que l’oposició estigui en minoria, pugui promoure-les. Finalment, la situació de debilitat de l’actual Govern és l’últim motiu. Ha perdut la majoria al ple i això ha fet que l’oposició hagi pogut forçar la comissió de residències que ERC s’hauria volgut estalviar.

Un testimoni directe d’aquestes comissions d’investigació és l’exlletrat del Parlament i professor de la Universitat Pompeu Fabra Francesc Pau. En conversa amb l’ARA, adverteix que aquestes comissions són per dirimir responsabilitats polítiques i, com a molt, se’n poden elevar els treballs a la justícia. Les comissions investiguen “poc”, sosté, i en el fons tenen més una funció de donar “publicitat” als grups sobre què pensen de cada tema. “Jo he assistit a comissions en què el portaveu, amb indiferència de què digués el compareixent, ja tenia la intervenció escrita”, rememora. També destaca un element clau. Les conclusions d’una comissió se sotmeten a votació. Si el Govern investigat té majoria al Parlament, difícilment les conclusions li aniran en contra: “I quin pot ser el resultat? Doncs el que decideix la majoria parlamentària”, diu. Ell posa la mirada en les comissions anglosaxones. “Als Estats Units cada diputat té un equip de 20 persones”, exposa.

La “impunitat” de les elits

Si es parla de comissions d’investigació, a la retina del Parlament hi ha l’exdiputat de la CUP David Fernàndez. Primer per la intervenció en la de les caixes, quan, sandàlia en mà, va acusar de “gàngster” l’exministre i exdirector gerent del Fons Monetari Internacional (FMI) Rodrigo Rato, però sobretot perquè en va presidir una de les més llargues i mediàtiques. Era sobre corrupció política i es va conèixer popularment com la del cas Pujol. Fernàndez considera que aquestes comissions són “molt útils socialment i democràticament”, però hi detecta mancances que convé solucionar. El primer problema, la falta de mitjans: “Jo em vaig trobar amb una taula, un llapis, un correu electrònic, una gestora que dedicava unes hores a ajudar-me i un reglament de mitja pàgina”, rememora. I, esclar, la falta de recursos econòmics. Recorda que la Generalitat va advertir que mobilitzar tota la documentació sol·licitada pels grups parlamentaris costava entre 80.000 i 90.000 euros. El Parlament no va voler pagar.

Un altre obstacle per aproximar-se a la veritat són les incompareixences d’alguns investigats que són citats per la cambra. Nombroses vegades obvien el requeriment del Parlament. Malgrat que el Codi Penal ho inclou com un delicte de desobediència, mai ha passat res. En el seu dia va aparèixer un informe del Consell d’Estat eximint de comparèixer, per exemple, Mariano Rajoy i els seus ministres. “Es busca garantir la impunitat de les elits”, considera Fernàndez. I un obstacle final, diu, és la voluntat d’alguns de convertir-les en un “ring” polític. En definitiva, sintetitza, falta més cultura d’investigar: “Comissions d’investigació sense cultura i voluntat política són una invitació a la frustració, al fracàs i al frau”.

Quatre anys abans de la del cas Pujol, una altra de les comissions d’investigació que van marcar la història parlamentària va ser la de l’incendi d’Horta de Sant Joan, uns fets on van morir cinc bombers. “En 12 anys de diputat, explico sovint que la meva pitjor experiència va ser aquesta comissió”, explica Jaume Bosch, que en va formar part com a parlamentari d’ICV. Creu que fer-la va ser “lògic”, com ara la de les residències, però adverteix que “si el clima que preval és el de la crispació i els interessos electoralistes, és molt difícil que una comissió pugui funcionar correctament”. La d’Horta de Sant Joan va ser especialment delicada i tensa perquè hi van anar bombers que estaven sent investigats per la justícia i que finalment van ser exculpats pel jutge. Bosch es declara molt “més partidari” de les comissions d’estudi perquè són “menys agressives” i, sovint, assegura, donen més resultats. Recorda, per exemple, la de les pilotes de goma, que va derivar en la prohibició de la seva utilització per part dels Mossos.