Adeu a la sedició
BarcelonaSempre va ser un delicte estrany, d’aquells que mai s’explicaven a la carrera de dret pel seu caràcter summament infreqüent i que sonava a antiquat, propi de les èpoques de finals del XIX i principis del XX en què l’elit burgesa intentava vanament reprimir els moviments obrers que provocaven manifestacions i vagues que interrompien la producció de les fàbriques. Si el Congrés i Senat espanyols aproven la reforma, aquest delicte serà història, com l’adulteri o la sodomia o altres delictes que avui gairebé tothom consideraria absurd que ocupessin un dia els tribunals penals, però que van provocar mals irreparables a tants injustament condemnats.
Efectivament, la sedició desapareix, però no pas el seu contingut. Desencadenar una manifestació violenta per evitar que les lleis s’apliquin o que impedeixin a les autoritats complir les seves funcions –això era la sedició– continuarà sent delicte, contemplat en altres figures delictives del Codi Penal que probablement no seran només els delictes de desordres públics. Caldrà veure cada cas concret i la llei penal ofereix moltes possibilitats que fins i tot podran arribar a sorprendre.
En aquest context, no és segur que els fets de l’1-O encaixin en els redactats dels nous articles 557 i 557 bis. Si els indults s’acabessin anul·lant, el Tribunal Suprem hauria d’ajustar-se als delictes continguts en aquesta part del Codi Penal –delictes contra l’ordre públic– per no desnaturalitzar la seva pròpia sentència. Però en futurs processos contra els polítics que són a l’estranger, això no és tan segur. Els processos penals són independents entre si i no es deixen influir habitualment pel que els tribunals hagin dit en casos anteriors. La creativitat de fiscals i jutges podria ser molt rica, com s’ha anunciat en els paràgrafs anteriors, i podria fer que la reforma no beneficiés els reus a l’estranger. Cal recordar, a més, que la majoria d’indultats van ser condemnats per malversació, i aquest delicte no s’ha modificat. En cas d’anul·lació de l’indult, potser la majoria hauria de tornar a la presó.
Els polítics a l’estranger, si tornessin, serien detinguts. La instrucció dels seus casos està suspesa, i, per tant, insisteixo, podrien ser imputats de nou per delictes diferents de la sedició, car que ja no existiria. En conseqüència, aquestes persones poden fer els seus càlculs vitals sobre si personalment els compensa, malgrat tot, tornar. Però no poden comptar que no perdrien la seva llibertat per un temps, malgrat les limitacions legals, molt indefinit.
Alerta a manifestants
Tota reforma provoca situacions legals noves, com no pot ser d’una altra manera. I en aquest cas concret, el nou redactat assenyala una forma de mobilització que ha estat freqüent les darreres dècades, i no només en els fets de protesta relacionats amb el Procés: el tall de vies públiques, el que inclou vies de tren, carreteres o carrers. És cert que s’exigeix que es posi en perill la vida o la salut de les persones, però s’identifica molt clarament l’acció, i podria arribar a no ser tan difícil justificar l’existència bastant sistemàtica d’aquest perill. Dependrà, com sempre, dels jutges. No hi ha, per tant, una criminalització superior de les protestes al carrer, però caldrà que els organitzadors potser no pensin en els talls com a primera opció. El judici sobre les intencions i conseqüències sociològiques d’aquesta reforma no pot ser precipitat. És bastant més complex del que sembla.
Hi ha més detalls de la reforma que aixecaran discussions en el futur, particularment en el que es refereix a la revisió de les condemnes en el cas dels indults parcials –disposició transitòria segona, punt 4–, que s’intenta restringir, però aquest punt és aliè a aquest comentari.
Per resumir, es tracta d’una reforma més gran –comprèn altres delictes– que quedarà eclipsada per l’abolició de la sedició. Atesa l’ocasió en què es fa, aixecarà una polseguera política que potser farà pensar algun dia si realment pagava la pena atesos els costos i beneficis. El futur parlarà per si sol, i no trigarà a fer-ho.
