Albert Rivera, padrí involuntari dels indults
BarcelonaQuan parlem de Pedro Sánchez és molt difícil distingir entre principis i sentit de l’oportunitat, tot i que el president espanyol ha desenvolupat una habilitat especial per pensar el que políticament més li convé en cada moment. Per això és interessant fer un repàs al cúmul de decisions de diferents actors polítics que van propiciar un escenari propici als indults com és l’actual, en què el PSOE no té alternativa aritmètica a un govern amb Unides Podem amb suport dels grups sobiranistes al Congrés. I en aquesta història hi ha tres protagonistes indiscutibles: Pedro Sánchez, Albert Rivera i Pablo Iglesias.
L’hemicicle actual és producte de la decisió de Pedro Sánchez de repetir les eleccions desprès del 28-A del 2019. Amb aquella decisió Sánchez va deixar perdre la seva millor carta a mitjà termini, que era tenir un soci a l’esquerra (Unides Podem) i un altre a la dreta (Cs). En efecte, el PSOE (123) i Cs (57) sumaven una còmoda majoria absoluta (180), però la negativa d’Albert Rivera a pactar amb Sánchez va provocar el bloqueig, ja que el PSOE volia evitar qualsevol acord amb Iglesias i amb els independentistes.
Rivera és, per tant, un padrí involuntari dels indults, ja que resulta impensable que un govern PSOE-Cs amb ell de vicepresident hagués adoptat una mesura similar. Recordem, a més, que en aquells moments el discurs de Sánchez sobre Catalunya s’assemblava molt més al de Rivera que al d’Iglesias, fins al punt que en un debat electoral va arribar a prometre que portaria Puigdemont de tornada a Espanya, com si fos un xèrif qualsevol.
Els precs de Rufián
El tercer actor responsable de la correlació de forces actual és Pablo Iglesias, que, amb una forta oposició interna i desoint els precs de Gabriel Rufián, va rebutjar l’oferta d’entrar al govern espanyol amb tres ministeris que havia plantejat el PSOE a contracor. Iglesias va assumir un altíssim risc amb la repetició electoral i va aconseguir no només deixar Sánchez sense cap alternativa per pactar (Cs va caure dels 57 diputats als 10), sinó que va entrar en l’executiu com a vicepresident.
Però és que fins i tot en el cas que Iglesias hagués acceptat l’oferta (que incloïa el ministeri de Sanitat i el deixava a ell fora de l’executiu), és bastant probable que, davant l’emergència de la pandèmia, la pressió dels poders fàctics hagués portat Sánchez a canviar de socis i a buscar l’entesa amb Cs. Des d’aquest punt de vista, i en contra de l’anàlisi que es feia llavors per exemple des d’ERC (“hauria de fer-los vergonya, se’n penediran”, va dir Rufián a Sánchez i Iglesias), la repetició electoral va ser beneficiosa per a l’independentisme i Podem, dolenta per a Sánchez i nefasta per a Rivera.
Sense l’ambició desmesurada d’aquests dos últims, que aspiraven a arrasar en els seus respectius pols ideològics, no s’hauria produït la situació actual. I sense la sang freda d’Iglesias per aguantar el pols, tampoc. El camí cap als indults no ha sigut lineal ni fàcil. I podria, simplement, no haver existit.
