Un "amic de Catalunya" més enllà de l'Ebre

Barcelona"En l'època en la qual vivim, qui pensi retenir per la força, per la coacció, Catalunya, qui cregui a negar a Catalunya la seva qualitat de nació i com a tal el dret a decidir els seus destins, s'equivoca de totes totes". Aquesta frase de l'últim llibre de Santiago Carrilo il·lustra fins a quin punt aquest asturià de naixement entenia la realitat i els anhels de la societat catalana. I és per aquest grau de comprensió tan poc comú a l'altra banda del riu Ebre que polítics de diferents sensibilitats veuen l'exlíder comunista com un amic. Mort el 18 de setembre de l'any passat, Carrillo va aconseguir aplegar ahir els expresidents Jordi Pujol i José Montilla i el líder d'ICV, Joan Herrera, en una mateixa taula per presentar el seu llibre pòstum: Mi testamento político (Editorial Galaxia Gutenberg-Cercle de Lectors).

Carrillo va escriure el contingut del llibre a mà, perquè ell només concebia el fet d'escriure amb bolígraf, i va ser la seva dona l'encarregada de digitalitzar-ne les paraules. Però el pensament de Carrillo anava, als seus 97 anys, uns quants esglaons per davant de les seves habilitats informàtiques. Avança fins i tot el PSOE, que es nega rotundament al fet que es convoqui una consulta d'autodeterminació a Catalunya. "El meu pare tenia clar que aquest seria el seu últim llibre", va explicar Santiago Carrillo Menéndez, fill del dirigent del desaparegut Partit Comunista d'Espanya i rector de la Universitat Complutense de Madrid, en l'acte d'homenatge.

"Vagi per endavant que jo he estat anticomunista", va subratllar un Pujol que se sabia en minoria. Però això no va ser un impediment perquè, després de demanar a Herrera que es tapés les orelles, elogiés la trajectòria del comunisme espanyol que Carrillo va liderar. "Vull expressar el meu agraïment pel sacrifici que no els ha estat recompensat. Els comunistes van fer un gran sacrifici de moderació i realisme que va salvar la Transició. La van salvar més ells que no pas d'altres", va dir l'expresident.

Tres dècades després, però, a "Espanya no funciona res", va etzibar Pujol. Ni el Constitucional, ni els partits, ni les Corts, ni el Banc d'Espanya, ni el Suprem ni les autonomies. Mentre que a Catalunya, va lamentar, es qüestiona un sistema d'immersió lingüística a les escoles que no és "cap problema". La premsa es va encarregar de recordar a Pujol que ell sí que té un problema en el seu entorn familiar, concretament perquè dos dels seus fills, Oriol Pujol i Jordi Pujol Ferrusola, estan esquitxats per casos de corrupció. L'expresident, visiblement molest, es va limitar a dir que té bones perspectives del desenllaç d'aquests casos: "No és que estigui encaparrat en tot això, però sí molt confiat".

Recuperar "el terreny perdut"

Si Pujol va anar amb peus de plom per no trepitjar terreny ideològic enemic, Montilla no es va estalviar algun dard a la política de CiU. L'expresident i exlíder del PSC va afirmar que el millor homenatge que se li pot fer a Carrillo és "refermar el compromís de recuperar el terreny perdut en la lluita per la justícia social" i que la societat no es "resigni i continuï creient que no cal destruir els serveis públics per sortir de la crisi". Montilla va definir Carrillo com "un dels polítics que millor ha entès Catalunya". I parlava amb coneixement de causa, tenint en compte que ni tan sols el PSOE comprèn que els catalans vulguin una consulta d'autodeterminació.

Si una cosa va sorprendre especialment a Herrera va ser la "lucidesa" de l'històric líder comunista per interpretar el moment en què vivia. "En necessitaríem tants com ell per intentar resoldre la relació entre Catalunya i Espanya...", va deixar anar Herrera com un desig dit en veu alta. I Carrillo s'ho hauria escoltat tot amb un cigarret als llavis i un mig somriure pensant que d'amics de Catalunya com ell a Espanya en queden més aviat pocs.