Un any de sots i clots
MadridL'any ha començat com tocava, amb una flaire electoral que ho envaeix tot. No hi ha un pam d'espai públic que no s'aprofiti per a les topades, en una contínua representació on per sort o per desgràcia tothom fa el seu paper seguint pautes previsibles. Inclòs, ben mirat, el cas de Castella i Lleó, on Vox ha explotat la falta d'autoritat del president del PP, Fernández Mañueco, fent víctimes de la seva estratègia les dones embarassades. El factor sorpresa haurà d'aparèixer en algun moment, però per ara es va seguint el guió com podia resultar imaginable. Això val tant pel que fa a l'evolució del diàleg institucional entre el govern espanyol i la Generalitat com per a la gestió general de l'executiu de Pedro Sánchez i les respostes que rep del PP d'Alberto Núñez Feijóo. A la Moncloa estan molt satisfets de la cimera hispano-francesa de Barcelona. L'expectativa ara és que s'acabin pactant els pressupostos de la Generalitat amb el PSC.
Pedro Sánchez va sortir escaldat de les eleccions andaluses i des de llavors l'acció del seu govern s'ha reforçat molt. Els equips de comunicació treballen traient fum, a tota màquina, intentant fer front a tots els moviments a la velocitat de la societat digital. És el que té perdre unes eleccions, sobretot si el rival ha tret majoria absoluta. L'accent el té posat Sánchez en el capítol econòmic, com ha mostrat la seva presència i el contingut de les seves intervencions a la cimera de Davos, on part de l'empresariat ha volgut demostrar-li desafecció deixant d'aparèixer en alguna convocatòria. A efectes d'imatge pública, no és del tot negatiu. El líder socialista no dona batalles inútils, i la seva estratègia passa per aparèixer com a defensor dels interessos majoritaris i les classes populars, d'aquí les seves metàfores sobre el sector financer i els espais negres del món econòmic des d'on –diu ell– es conspira per treure'l del poder.
L'objectiu de Sánchez és aparèixer com el dirigent amb més sensibilitat social, concentrat en portar el seu poble cap a la terra promesa de la salvació econòmica. Intenta així que els seus votants tradicionals no li retreguin o li disculpin altres aspectes de la seva gestió, com la política d'aliances. Per al PSOE no és fàcil de pair tot el que s'ha de fer per mantenir cohesionada la majoria parlamentària que va permetre l'accés de Sánchez a la Moncloa. Si l'indult als líders independentistes ja va costar que s'acceptés, les recents modificacions del Codi Penal constitueixen un desafiament –i una aventura– encara més gran. Sobretot si realment haguessin de permetre una més o menys ràpida reincorporació a l'activitat política dels principals condemnats en la causa penal de l'1-O, amb possible presència a llistes electorals primer i càrrecs públics després.
La reacció en el món socialista està sent dura. Els diputats voten units, però hi ha més que reticències a les files del PSOE. La dreta vol lligar la imatge de Sánchez al concepte d'autòcrata, i ho està aconseguint amb la col·laboració d'antics amics dels socialistes. Mentrestant, Catalunya segueix tenint un gran pes en la política espanyola. Diria que gairebé amb tot el que passa. I el que passa és molt. El jutge Llarena, la Fiscalia, l'Advocacia de l'Estat... i al darrere tots els partits. Tothom té alguna cosa a dir sobre l'intent de passar pàgina. Tothom opina sobre els desordres públics agreujats i sobre la malversació, un capítol en el qual el govern espanyol ha entrat de manera imprudent, sense bons assessoraments, sense tenir controlats els efectes de les reformes.
El camí de la desjudicialització
No està clar què en sortirà d'aquest debat en el si de les institucions i els òrgans judicials espanyols, perquè no és l'única, però sí la més important de les operacions d'allò que es diu la desjudicialització de la política. El Suprem no ha seguit mai els criteris dels fiscals. Va condemnar per sedició quan ells demanaven rebel·lió. Dubto que la sala penal vulgui deixar en mal lloc Llarena, que, al cap i a la fi, és un company del tribunal.
A veure si el que el govern vol en realitat és fer veure que afavoreix els aliats sabent que en la pràctica la situació dels líders independentistes no variarà gaire amb la reforma penal! Massa maquiavèl·lic, i no seria lògic tant soroll per a res. El més probable és que s'hagi volgut intentar, però amb massa pressa i resultats incerts, perquè un govern no pot pretendre ni aconseguir el control de tot l'aparell de l'Estat. Part d'aquest aparell és el de la justícia. Aquí se segueix jugant una batalla cruenta. I al Constitucional no s'ha acabat el ball de bastons. La renovació ha sigut un part difícil. L'avantatge dels progressistes és que ara són set, per quatre els conservadors. Però ja els han començat a caure les recusacions. L'objectiu de la dreta és el mateix que en l'àmbit polític, la deslegitimació. Parlen de control i ocupació del tribunal, després de nou anys de majoria conservadora. Sempre he cregut, en tot cas, que cal participar en les institucions.
La magistrada Laura Díez ja ha estat recusada i ha decidit abstenir-se d'intervenir en els recursos sobre el 25% de castellà a les escoles catalanes. El motiu: que havia participat en els dictàmens del Consell de Garanties Estatutàries favorables a la legislació de la Generalitat. Però és important la seva presència al tribunal. Coneix Catalunya, podrà il·lustrar molts cops als seus col·legues sobre aspectes que ignoren, com abans d'ella ho van fer Eugeni Gay o Carles Viver.
Ara bé, va quedar molt clara l'advertència del nou president del tribunal, Cándido Conde-Pumpido, en el ple que el va escollir per al càrrec. Va dir que la Constitució "no permet la secessió, ni l'autodeterminació, ni la independència", per sortir al pas de la tesi que arribava a l'òrgan de garanties per facilitar la celebració d'una consulta o referèndum a Catalunya. Dies abans, una de les noves magistrades, María Luisa Segoviano, havia dit que aquesta és una qüestió complexa que, arribat el cas, caldria estudiar amb deteniment, un titular desfet amb gran rapidesa. Ho dic per subratllar que el camí de la pretesa desjudicialització i la recomposició de les relacions polítiques i institucionals no ha sigut ni serà mai un camí pla, sinó ple de sots i clots, i potser de pitjors accidents del terreny.
