ANIVERSARI

40 anys de Constitució molt ben portats (ves, què ha de dir el pare)

Felipe González i Miquel Roca conversen sobre la carta magna
MAIOL ROGER
MAIOL ROGER

“W hen I see your face, there’s not a thing that I would change ‘cause you’re amazing ”. La versió de Bruno Mars que sona abans de l’acte La Constitució espanyola de 1978: vigència i futur és de lletra premonitòria: “Quan veig la teva cara, no canviaria res, perquè ets meravellosa”. Després de dues hores de conversa entre Miquel Roca i Felipe González, la conclusió és gairebé idèntica: la Constitució fa 40 anys amb bona cara, molt ben portats. Ves, què n’han de dir el seu pare i l’home que l’ha vist créixer des que era petita davant d’un públic en què, a part d’autoritats polítiques de diferents partits constitucionalistes (per citar-ne alguns, l’expresident José Montilla; el líder del PSC, Miquel Iceta; el candidat de Cs a l’Ajuntament de Barcelona, Manuel Valls, o l’exdelegat del govern espanyol a Catalunya Enric Millo), hi ha policia, guàrdia civil i militars, ben atents per si cal defensar la Constitució. A Barcelona mai se sap, però tampoc cal patir: no hi ha cap representant del Govern.

La periodista Mònica Terribas modera -quan la deixen- el que ha de ser un debat però acaba sent una conversa entre dos vells coneguts. Roca soluciona la qüestió idiomàtica amb una broma vigent des del 1996 -“González no parla català en la intimitat, però l’entén en públic”- i el socialista arrenca el debat amb una proposta que també s’arrossega des del 1996: reformar el Senat perquè sigui plurinacional.

La principal fricció entre els dos és si cal o no reformar la Constitució. Per a Roca, no cal tocar res: “Dels problemes que tenim plantejats no n’hi ha cap que tingui l’origen i la causa en la Constitució”. Això sí: si hi hagués un consens com el que va permetre als vuit pares -i cap mare- redactar-la, s’hi apuntaria. “Com a espectador, no com a escrivà. Això no toca”, diu, emulant l’home que no el va deixar ser president.

Per a González, un petit retoc no li aniria malament: “No són les taules de la llei”. Començant pel Senat i acabant per fer-hi constar la revolució digital, que quan arribes als 40 les noves tecnologies ja se’t comencen a resistir. Quan a González li va bé, juga a l’equívoc. Dirigeix atacs que l’audiència, a la carta, pot decidir si van a l’independentisme, al PP o a Vox. “Si algú trenca el perímetre, n’autoritzaran d’altres i en legitimaran d’altres que trenquin l’altre costat”, diu, en una clara referència que l’augment de la ultradreta és culpa del sobiranisme. Però ell no concreta. Al final, li confessa a Terribas: “La meva professió és dir només el que vull”.

La periodista, que comença l’acte recordant que la Constitució no representa dos milions de catalans i l’existència de presos, insisteix en el principal problema que avui té el text. Davant de la cara bonica que descriuen Roca i González, hi posa el mirall català: primer el 2010, la sentència de l’Estatut; després el desig d’un referèndum d’independència i, finalment, la repressió, una qüestió per la qual els dos passen de puntetes, només amb un rebuig a la judicialització.

González -que algunes estones monopolitza la conversa- es va encenent quan parla de l’independentisme. En la descripció general de la Constitució, presumeix d’un text obert a interpretacions, “habilitant”, que deixa de ser-ho per trobar l’encaix a un referèndum: “No hi entra”. I tampoc cal que hi entri: “No vull introduir el germen de l’autodestrucció en la Constitució”. Per no agradar-li les consultes, no li agrada ni la que ell va convocar -i guanyar, tot i acabar semblant una derrota política- sobre l’OTAN. L’independentisme -que li va fer mal al cor el 6 i 7 de setembre- sembla que li preocupa molt més que Vox: “Tampoc ens hem de preocupar tant”, apunta, i recorda que la ultradreta creix a tot Europa, el Brasil i els Estats Units: “Estem homologats en l’anomalia”.

Roca, colpit per la crisi d’Europa i de Catalunya, és persistent en la defensa de la criatura tot i la mala salut que li dona una part de Catalunya: “Soc solidari amb la Constitució en tot. Hi ha articles que t’agraden, articles que menys, alguns en què vas estar més acurat...” I dona la recepta per al Procés: negociar coses concretes per arribar a l’acord final. Una mena de peix al cove, aquest sí, actualitzat als nous temps.

La conversa-debat acaba en un brindis pel diàleg i la convivència, i, de fons, per acomiadar, sona la melodia instrumental de Papá cuéntame otra vez. El pare ho dirà tantes vegades com calgui: la Constitució està formosa, estupenda. Ves, què ha de dir.

Més continguts de