Política 19/09/2015

Artur Mas: “No vull que Espanya en surti perjudicada”

Entrevista al president de la Generalitat i membre de la llista de Junys pel Sí

11 min

BarcelonaHi ha una gentada als voltants de la plaça de Sant Jaume que es belluga amb aquella excitació del carrer quan està a punt de passar alguna cosa: les Festes de la Mercè. Hi ha, també, la reglamentària riuada turística que bada incapaç d’absorbir tanta Barcelona. El Palau de la Generalitat, en canvi, està en calma absoluta. Potser perquè ha absorbit tanta història, sembla més callat que mai en aquestes vigílies incertes. Els murs sentiran dir avui a Artur Mas que voldria ser l’últim president de la Catalunya autònomica.

Quina és la seva resposta a la declaració de l’AEB i la CECA?

Que no deixarem de cobrar ni pagar en euros. L’economia catalana és desenvolupada, atreu negoci i no faltaran institucions bancàries que hi inverteixin. Els mateixos membres d’aquestes dues entitats, com La Caixa, el Banc Sabadell, el BBVA i el Santander, voldran continuar implantats a Catalunya, on ja competeixen intensament per créixer, i no ho deixaran de fer, perquè Catalunya és un mercat interessant. Els ciutadans estaran ben servits. El govern espanyol actua irresponsablement quan, sota una pressió enorme, fa servir un sector delicat com el financer com a artilleria política. Com més els mobilitzin i més por intentin fer, més vots per a Junts pel Sí, que és la candidatura que temen de veritat. La força democràtica de Catalunya els passarà per sobre.

La Comissió Europea ha reiterat que un nou estat hauria de tornar a demanar l’ingrés a la UE.

Un vicepresident ho va matisar. La realitat és que no hi ha precedents i no hi ha ni un sol article de tot el Tractat de la UE que prevegi aquesta situació. Ara la Comissió i els governs dels estats són a la fase del rebuig perquè, si s’ho poden estalviar, millor per a ells, i la manera d’estalviar-s’ho seria que a Catalunya no hi hagués majoria el 27. ¿I l’última fase quina serà? El pragmatisme, que és com actuen sempre. Recordi la reunificació d’Alemanya el 1990: en només 6 mesos, 16 milions de ciutadans que no eren de la Unió Europea van passar a ser-ho. Procediment abreujat.

¿Aquest pragmatisme que vostè invoca sovint no és un argument més voluntarista que demostrable?

No ens estan esperant amb els braços oberts, però depèn de nosaltres que acabin tenint aquest problema i l’hagin de resoldre.

Hem sentit el president d’una farmacèutica amoïnat pels riscos. Sortir de l’euro i pensar en la possibilitat de pagar aranzels, o perdre protecció comunitària, són preocupacions que cal afrontar.

No puc donar una solució taxativa, perquè no hi ha el precedent, hi insisteixo. Però quan no tens una solució definitiva, què has de fer? Doncs apel·lar al sentit comú. Estem parlant d’economia. No ens interessa només als catalans quedar protegits econòmicament, interessa als espanyols... Quin percentatge de les exportacions espanyoles passen per Catalunya? ¿A Espanya li interessen aranzels i duanes a Catalunya per portar les seves mercaderies a Europa? ¿Als europeus els interessa haver de passar per Catalunya per portar les seves mercaderies i serveis a Espanya pagant aranzels i amb duanes? Això és completament absurd. ¿Les 5.000 multinacionals que hi ha a Catalunya, les perjudiquem amb els seus llocs de treball corresponents? Als 7 milions i mig de persones que hi ha a Catalunya, 6 milions i mig dels quals tenen ciutadania europea, què els diem l’endemà, ¿que perquè són demòcrates i han votat que sí a tenir el mateix que tenen els altres, ara els farem fora de no sé on? Resulta que Europa no ha fet fora mai ningú! Escolti, no tinc la vareta màgica, però apel·lo al pur sentit comú.

¿Pot especificar què entén per pragmatisme aplicat a la UE? ¿Vostè s’imagina a partir d’un bon resultat del sí el 27-S que Brussel·les digui a Madrid que ha de seure a negociar amb Mas?

No crec que ho facin i nosaltres tampoc ho pretendrem. Si la majoria de Junts pel Sí és suficient per pilotar aquest procés, farem una declaració d’inici del procés de constitució de l’estat català i voldrem negociar amb Madrid, i informarem Brussel·les i els estats membres de la nostra intenció de negociar. Si malgrat que tinguéssim una majoria al Parlament, l’Estat és negués a negociar, aleshores sí que en algun moment que no està definit hauríem de demanar algun tipus d’arbitratge, perquè si no entraríem en una situació de col·lapse definitiu, i això no convindria ni a Espanya, ni a Catalunya, ni als països de la UE.

Vostè fa una declaració d’inici del procés. Madrid ho porta al Tribunal Constitucional, potser li apliquen la reforma exprés del TC, la declaració és nul·la, vostè queda inhabilitat i s’ha acabat la construcció de l’estat.

Si aquí s’accepten totes aquestes intervencions de l’estat espanyol sense fer res...

D’acord, no les accepta. ¿Fa algun acte de desobediència?

Tampoc es tracta de fer un acte de desobediència. Però si diuen que no a tot, aleshores això és el conflicte permanent, ¿i a qui li interessa un conflicte permanent si ens el podem estalviar? Nosaltres no volem girar l’esquena a l’estat espanyol, desentendre’ns del seu deute públic o de la solidaritat, volem fer-ho d’acord amb ells i sabem que hem d’assumir tota una sèrie de passius que avui en dia té l’estat espanyol, en som plenament conscients, sabem que també hem d’optar a una part dels actius, que hem de col·laborar amb la UE per convertir-nos en el seu 29è estat i que això requereix negociacions. Jo no vull que Espanya en surti perjudicada, jo sincerament no ho vull.

Si se’n va el 25% de les exportacions, el 18% del PIB o els 16.000 milions que vostès calculen del dèficit fiscal, hi ha un perjudici.

Però no se n’han d’anar tots de cop, en una negociació amistosa. Hauríem de poder seure a la taula i parlar de com s’estableixen els corrents de solidaritat entre Catalunya i Espanya.

¿En algun moment vostè demanarà als catalans que deixin de pagar els impostos a la Hisenda espanyola i els paguin a la catalana?

Espero que no arribem a aquest punt, perquè amb l’economia no s’hi pot jugar, requereix seguretat jurídica en tot moment. Hem estudiat els passos que cal fer i dono garanties, si jo sóc president del país, que ningú es trobarà amb una situació violenta personal que li creï una inseguretat jurídica permanent. De cap manera. Nosaltres ho farem bé.

¿Això vol dir que confia que pel mer resultat de les eleccions del 27-S el govern espanyol es disposarà a fer una cosa que no ha fet en 5 anys?

No li dic això. Independentment de si el govern espanyol s’hi posa millor o pitjor, continuarem aquest procés preconstituent. I, efectivament, li reconec una cosa que desitjo que no passi, que no arribem a un punt de conflicte permanent i sense solució, perquè hi perdrem tots. Fins ara teníem una majoria clara per fer el que estem fent, que és posar les urnes. Saber si tenim majoria a favor de la independència, això és el que està en joc el 27-S.

¿Vostè creu que el món, Europa, li compra l’argument de com que no ens deixen fer el referèndum no tenim més remei que comptar escons?

M’ho pregunten contínuament. Canvio avui mateix les eleccions per un referèndum. Sóc conscient que no és el mateix la majoria de diputats que la de vots, però també sé que una majoria de diputats no atura el procés sinó que el fa continuar, i això és el que farem.

Si hi ha majoria de vots, ¿això és un plus per fer què més?

Perquè Brussel·les, Berlín, París, Londres, Roma, Washington vegin que, fins i tot en les pitjors condicions -perquè haver-ho de fer a través d’unes eleccions són les pitjors condicions-, hem arribat a tenir majoria de vots. Seria molt important per a la nostra legitimitat davant del món i d’Europa.

Ho veu possible?

No ho veig impossible, però reconec que ho veig difícil.

Es pot donar el cas que vostès necessitin els vots o l’abstenció de la CUP per investir un president. Diu Antonio Baños que demanarien un govern de concentració que doni prioritat al full de ruta, “que no es noti gaire la mà de CDC i, si és per la transició nacional, és igual qui presideixi”. ¿Accepta aquestes condicions?

No les entenc, sincerament. Les trobo fins i tot un pèl poc democràtiques, no? Què vol dir amb poca CDC? Si aquesta coalició s’ha fet entre CDC, ERC, gent del PSC, gent d’Unió, gent que ve del PSUC, gent que ve de l’ecosocialisme, deu haver de ser respectable, això, no? No entenc que algú que no guanyarà les eleccions digui si hi ha d’haver més d’aquest o menys d’aquest.

¿És conscient que hi ha gent que diu “Vull la independència però sense Convergència”, o “sense Artur Mas”?

Doncs no és possible, ni sense aquests ni sense els altres. Hi hem de ser tots.

Imagini’s que, en la negociació de la investidura, la CUP està disposada a investir un candidat de Junts pel Sí que no sigui vostè. ¿Estaria disposat a fer un pas enrere?

No entendria la condició. Ens podrien dir: “Per tenir els nostres vots, volem que quedi clar que no estarem a la UE o a l’euro”. Això és una posició política. Nosaltres els diríem que no, perquè un plantejament així seria un error molt gran, però això és una posició política sobre el procés sobiranista. ¿Ara bé, condicionar qui és el president de la Generalitat? Seria un error personalitzar-ho.

¿Dóna per segur que en cas de victòria de JxSí el candidat a investir serà vostè?

És l’acord intern de JxSí i no s’ha posat en qüestió en cap moment.

¿Doncs perquè no anava de número 1?

Si haguéssim fet el mateix de sempre, era més normal ser el cap de llista, però la pregunta era: ¿què havia de fer jo per contribuir que anéssim junts i pel sí? I els altres també han fet, eh! El senyor Junqueras també podria haver encapçalat una llista d’ERC, i ara va de número 5, i alguns que van encapçalar per CDC candidatures a Girona, Lleida i Tarragona, ara o no són a la llista o no l’encapçalen, i els independents que s’hi han posat que no estaven en política, posen ara la cara per una cosa que segurament tampoc serà la seva vocació de futur.

Suposo que li deu haver arribat el rumor que hi ha un dossier sobre vostè. ¿Hi ha alguna cosa que ens amagui?

Diuen. No em consta. I no em preocupa gens. Algun incaut potser s’ho arribarà a creure, com fa 2 o 3 anys. Després no hi haurà res de res. Tot això és guerra psicològica i guerra bruta pel 27-S: ja ho he viscut això, el Xavier Trias ja ho ha viscut això, ja sabem de què va. És possible que estiguin fabricant dossiers, són capaços d’això i de més, ja ho han fet en el passat, i dins d’aquesta guerra bruta no em sorprendria. I pensi que quan acusen algú que és innocent, demostrar la innocència és impossible. Això és la Inquisició. O el Far West.

Què li diu al votant de CDC que creu que ara la CDC de sempre és Unió?

Doncs que aquesta persona estarà apostant per quedar-nos com estem.

No: Unió proposa afegir una disposició addicional a la Constitució...

Sí, però això no existeix. ¿Vostè ha sentit algun líder polític espanyol que estigui disposat a ni tan sols parlar d’això?

Tampoc no volen negociar la independència.

Sí, però la independència depèn de nosaltres en últim terme, i canviar la Constitució espanyola no depèn de nosaltres. L’estat català és l’últim recurs, perquè només dependria de la voluntat del poble de Catalunya. Segons què es vota en aquestes eleccions, estàs votant per l’ statu quo. I què tenim? Menys autogovern, som a la cua de la inversió pública, continuem tenint el dèficit fiscal dels 15.000 o 16.000 milions d’euros cada any, la immersió lingüística a l’escola està atacada... Formem part d’un estat que té més del 20% d’aturats, a Europa hi ha taxes del 4% o 5% i nosaltres estem sent arrossegats dins aquest conjunt. Això vol dir persones que no tenen feina i que amb una Catalunya diferent en podrien tenir, com en tenen austríacs, danesos o finlandesos.

¿Acceptaria que, després del 27-S, en cas de victòria del sí, s’obrís una negociació amb l’estat espanyol per fer un referèndum a canvi de suspendre la construcció del nou estat?

No crec que això passi, m’he tornat un escèptic respecte a això, ja n’he rebut unes quantes. Però no sóc intransigent. Si l’estat espanyol, que té iniciativa política i jurídica per fer propostes, les fa, les escoltarem, però de moment sobre la taula hi ha querelles per la via penal que pretenen invalidar-me i una modificació de la llei del TC, per convertir-lo en un tribunal d’ordre públic que pugui suspendre persones escollides a les urnes.

Quin valor dóna a les paraules del president Obama?

Formalismes. Quan sento el president dels Estats Units al Despatx Oval dient que desitja una Espanya forta i unificada, suposo que això ho diria a qualsevol altre mandatari convidat, que el seu país sigui fort. Suposo que el president Obama ho deu desitjar a tothom. Quants països europeus que fa anys no hi eren ara són estats independents? ¿I s’han enfonsat els Estats Units com a conseqüència d’aquesta nova realitat europea? ¿S’ha enfonsat la relació entre els EUA i la UE, quan precisament estan negociant un tractat de nou comerç bilateral?

¿Fins a quin punt perjudiquen el procés afirmacions del tipus “Hem de trencar amb la troica ” o “Els nostres aliats no poden ser Berlín, Israel i la City?

Això no ajuda, perquè és no entendre com funciona el club al qual nosaltres volem pertànyer si tenim majoria al Parlament. Al club d’estats n’hi ha de molts tipus, però els estats tenen regles de funcionament i si vols ser un estat has de seguir les normes, que a vegades són feixugues. Si no estem disposats a fer aquest camí, no el fem, però, llavors, calculem-ne les conseqüències.

Parlant del seu paper davant la història, Lluís Rabell i Ada Colau han admès que ells van votar sí-sí el 9-N. El dret a decidir, doncs, era més inclusiu que la independència. ¿Ha cremat etapes en comptes d’acumular forces?

Aquesta pregunta alguna vegada també me l’he feta jo, i la resposta que m’he donat és: ¿quants anys més ens podríem quedar proclamant el dret a decidir sense exercir-lo? Hem passat per tots els estadis, hem col·laborat amb tots els governs espanyols de tots els signes.

Han votat pressupostos del PP.

Doncs més a favor nostre, perquè com més ens ho recordin, més podrem recordar que ho hem intentat tot. Governs de tots colors, amb majories, amb minories, hem intentat fer un Estatut nou, jo mateix hi vaig col·laborar des de l’oposició quan el president era Pasqual Maragall. Se’m va criticar pel pacte a Madrid, però era un pacte, teníem majoria absoluta a Madrid, vam tenir un referèndum positiu a Catalunya, ens el va enfonsar el TC de manera arbitrària, després els vaig fer entendre que si no hi havia el pacte fiscal això podia agafar camins com els que està agafant ara, hem tingut quatre manifestacions d’un milió i mig de persones als carrers, hem guanyat unes eleccions (novembre del 2012) amb dos terços del Parlament a favor d’una consulta, s’han negat a negociar, ens han posat querelles per posar les urnes al carrer el 9-N... ¿què més hem de fer? ¿Quants anys més hem d’esperar per no proclamar sinó intentar exercir el nostre dret a decidir i remoure l’ statu quo? I provocar un canvi, un canvi real?

És a dir: ¿no es veu passant a la història com el president que va reduir el catalanisme a l’independentisme?

No, perquè estic convençut que, després del 27-S, com que ens haurem comptat finalment, sabrem quants diputats i diputades hi ha en un costat i quants en l’altre. I una altra cosa molt important: estic convençut que quan ens posem a redactar una Constitució catalana, aleshores s’hi posaran tots o gairebé tots, perquè ¿qui vol quedar al marge d’això? La Constitució catalana l’han de redactar els que hagin votat el 27-S i també els que hauran votat no. Ara, no la podran redactar mai si ara no guanya el sí.

CDC s’ha acabat?

Que s’hagi de refundar no vol dir que s’hagi d’acabar, vol dir que s’ha de posar més al dia, que deunidó al dia que l’hem posada.

I com es posarà al dia? Sent un partit socialdemòcrata, un partit liberal...?

Dependrà una mica de com acabi el procés. Si acaba bé, i estem en el camí definitiu de constituir un estat a Catalunya, segurament és més una decisió que ha de prendre un altre tipus de gent dins de l’actual CDC i altres generacions, ¿però jo com la veuria? Doncs com un partit de centre ampli, com aquests partits de tradició europea, que no té per què ser estrictament liberal ni de bon tros, perquè CDC per definició és una convergència de gent amb mentalitats i procedències diferents. El veig com un partit de centre ampli, preocupat per fer créixer l’economia. Un partit business friendly, que defensi clarament una bona redistribució de la riquesa al país, que hi hagi igualtat d’oportunitats. Un partit en què hi cap tant un centreesquerra, com un centre més o menys pur, si això existeix, com un centredreta. Jo la veig així, com un centre ampli, un partit capaç d’agafar la gent que jo crec que s’identifica més amb la idea de Catalunya que tots plegats hem tingut en aquests últims temps.

On serà d’aquí un any?

D’aquí un any espero ser aquí, ajudant a pilotar aquest procés històric. Espero ser aquí, però ja s’entén que no per escalfar una cadira. Estar aquí no és còmode. És apassionant, però còmode no ho és gens, i gens vol dir gens.

Idealment, la ratlla principal de l’enciclopèdia hauria de dir, Artur Mas, què més?

Cent vint-i-novè president de la Generalitat de Catalunya, últim president de l’autonomia catalana.

stats