Jaume Collboni: “Vaig aterrar en una escola ancorada en el franquisme”

El candidat del PSC a l'alcaldia de Barcelona torna a la seva escola amb l'ARA

“Per aquesta escala pujaven els nens i per aquella les nenes. Nosaltres vestits de blau i elles de rosa. Primer els nens i després les nenes. I, quan arribàvem a classe, tocava resar i absolutament tot es feia en castellà. Era un col·le instal·lat en el franquisme”. El candidat socialista a l’alcaldia de Barcelona, Jaume Collboni, torna amb l’ARA a l’escola on va acabar l’EGB, a l’escenari de la seva infantesa. Un centre que ell va veure canviar a la velocitat de la llum. Sobretot, remarca, per l’esforç de l’associació de famílies, de la qual formaven part activa els seus pares i que va liderar l’arribada dels canvis a l’escola. “Les famílies van agafar el control efectiu del centre”, explica, i diu que recorda el dia exacte en què nens i nenes es van barrejar, per primer cop, en una mateixa aula.

Parla de l’escola pública Obispo Doctor Irurita, al Baix Guinardó, on va arribar empès per les circumstàncies familiars després que el seu pare, que era enginyer, perdés la feina en plena crisi dels 70 i la família es veiés obligada a estrènyer-se el cinturó. Collboni va deixar, llavors, l’escola Icària, del Col·lectiu d’Escoles per l’Escola Pública Catalana, on estudiava: un centre, com recorda, pioner en la innovació pedagògica i la immersió en català. Va fer un “viatge en el temps” per començar a estudiar en un centre “fosc”: “Vaig aterrar en una escola ancorada en el franquisme i m’hi vaig haver d’adaptar”.

“Jo no havia resat mai”, recorda. Parla d’una època en què es dirigien als professors com a señores maestros i els càstigs físics estaven a l’ordre del dia. Collboni hi torna ara com qui recorre el seu barri després de molts anys de viure en una altra ciutat: “Això era de sorra i aquests edificis no existien. Està irreconeixible”.

El que no saps dels alcaldables de Barcelona

L’escola, que, empesa per les famílies, també va canviar de nom, és ara el centre públic Mas Casanova, enclavat darrere de l’Hospital de Sant Pau, al barri natal del candidat socialista. De veure que casa seva acollia reunions de les famílies organitzades o de com es tallava el carrer Lepant per exigir inversions a l’Ajuntament li ve, diu, la presa de consciència de la capacitat de canvi de la ciutadania organitzada. La vocació política? Potser també, però sobretot, assegura, la consciència.

“Ho vam passar malament”, recorda en referència a la situació econòmica de la família i el xoc d’entrar en una escola que semblava aturada en el passat. “I eren finals dels anys 70! No fa tant, de tot això”. La sensació és compartida per un dels actuals mestres de P3, que hi va estudiar uns anys abans que Collboni i que ara es creua amb el socialista en el seu retorn a l’escola: “Sembla impossible, oi?”

Preguntes enllaçades

Ernest Maragall: "Ho volíem tot, ho cridàvem tot i ho exigíem tot"

La passejada amb Collboni acaba amb la pregunta que el candidat d’ERC, Ernest Maragall, li ha formulat a través d’un joc plantejat per l’ARA entre els alcaldables. Vol saber si troba “coherent” defensar polítiques progressistes i no mesures com el dret a l’autodeterminació o l’alliberament dels presos. I si acceptaria debatre a la presó amb Joaquim Forn. “Defenso els drets i les llibertats, l’estat de dret, el compliment de les lleis i que tothom tingui un judici just”, diu Collboni, que demana centrar la campanya en Barcelona i diu que no debatria a la presó.

Més continguts de