Ayuso i Boadella diuen el que pensen
BarcelonaHi ha una forma de somriure cofoi a la qual només es pot accedir amb la certesa que les forces de seguretat et protegeixen de conciutadans indesitjables. És el tipus de rialla obscenament descansada que regna en l’eixam de pells estirades, llavis injectats i cabells pentinats cap enrere que s’ha reunit a un hotel de Plaça Espanya per celebrar la IV edició dels premis Héroes de Tabarnia, que aquest any reben Isabel Díaz Ayuso en condició de presidenta madrilenya de la regió tabarnesa (sic), que per primer cop comparteix escenari amb el president català de l’associació, Albert Boadella. És com contemplar un negatiu gairebé perfecte de la vergonya aliena del pitjor Procés, del qual seria indistingible si no fos perquè els acudits dolents i la superioritat moral no es fan servir per aplaudir a líders escollits democràticament i empresonats, sinó als policies i als jutges que els van empresonar. El mestre de cerimònies diu: “¿Doña Isabel, ya que ellos querían seis mil soldados rusos, le importaría a usted mandarnos a diez mil policías para que nos invadan?”. És graciós perquè cap dels presents sembla caure en què això és literalment el que va passar l’1 d’octubre.
Un altre efecte mirall amb les postreries del processisme és l’efecte d’impostura angoixosa que irradien els presents, obligats a posar bona cara per una causa per la qual tots saben que ja ha passat el seu moment. Res fa gràcia perquè cal repetir constantment que són molt de la broma. Igual que el govern a l’ombra de Salvador Illa, la idea de Tabàrnia és fer veure que hi ha un país alternatiu al país real amb ministres de Justícia (José María Fuster-Fabra), de Cultura (Miquel Giménez) i d’Esports (Tomàs Guasch). Se celebra l’aprovació de la “llei d’immersió lingüística en llatí”, que fa riure perquè és una llengua que els reunits consideren tan morta com el català, o la “llei de referèndums permanents”, per votar si els diumenges es menja paella o no, o si “¿Estan ustedes a favor de que tabarnia se independize si ellos proclaman la independencia de Cataluña?”, que fa riure perquè els assistents creuen que els catalans no tenen dret a votar sobre el seu futur. Però el gag que estan més orgullosos d’haver-se empescat és una amnistia alternativa per a figures com ara els que fan servir el llenguatge no binari, els homes del temps de TV3 que diuen “Països Catalans”, “País Valencià”, o “Catalunya Nord”, i Pilar Rahola.
Sap greu perquè Ayuso, a qui la Fiscalia ha donat un ensurt aquest mateix dimarts, no té gaires ganes de xerrar i no brilla gaire, potser conscient que tot fa una mica de pudor de mort. No obstant això, la funció política de la idea Tabàrnia i el somriure troll d’Ayuso són el mateix. Es tracta que els forts es puguin fer passar per febles. Tradicionalment, els de dalt mantenien la correcció en les formes, i els de baix feien servir l’humor per desemmascarar les seves contradiccions. En una giragonsa cultural inesperada, els poderosos han descobert que lluir la seva superioritat de forma obscenament descarnada els pot servir per protegir-los de la crítica i generar simpaties inesperades. “L’humor és el més important. La llibertat es defensa exercint-la, i jo dic sempre el que penso”, diu Ayuso per acabar. Faria riure, si no fos perquè sembla que funciona i les alternatives més decents no troben cap manera de desactivar-ho.
