Un cicle electoral d'infart
MadridLa conversa als cenacles madrilenys gira ara invariablement al voltant de la marató electoral en curs i les seves conseqüències. Serà un cicle d'infart, perquè hi ha molt en joc. S'obre una nova etapa al País Basc, per la pujada de Bildu, encara que el criteri dominant és que després dels comicis del pròxim 21 d'abril el PNB seguirà governant amb el suport dels socialistes. I sembla que a les europees del juny el PP es veurà reforçat per seguir alimentant l'expectativa d'arribar a la Moncloa quan es convoquin les generals.
He deixat a part les catalanes del 12 de maig perquè segueixen sent les que generen més atenció. Tothom creu que poden tenir moltes repercussions per permetre la continuïtat de la legislatura i la pervivència del govern de Pedro Sánchez o, en sentit contrari, per fer-ho molt difícil o fins i tot per impedir-ho. En aquests moments, els partits i els seus líders han pujat al trapezi i l'emoció de l'escena consisteix en veure qui surt ben parat de la giragonsa i qui cau per terra amb estrèpit. S'ha tornat a obrir el joc d'equilibris impossibles, amb un Puigdemont que s'ha sumat a l'exhibició col·lectiva traslladant-se al Vallespir i un Suprem vigilant –o anhelant?– per si gosa travessar els Pirineus.
Hi ha molta expectació posada al voltant d'una idea principal. Els que et pregunten ho enfoquen generalment així: "¿Tu creus –et diuen– que a Catalunya seguiran governant els independentistes?" "¿Junts i ERC sumaran prou?" "¿I si guanya Salvador Illa, com diuen les enquestes, amb qui podrà pactar?" Això últim és el que més preocupa als socialistes. Voldrien que els maldecaps que els ha provocat l'impuls a la llei d'amnistia fossin compensats amb un gran resultat del PSC, per demostrar que és compatible fer concessions a l'independentisme i obtenir bons rèdits electorals. En definitiva, que no siguin Puigdemont i Aragonès els que puguin treure profit d'haver fet agenollar Pedro Sánchez, sinó que siguin els mateixos socialistes els que recullin els fruits del diàleg.
Però aquesta moneda té una altra cara. I és que al PSOE també es pregunten què farà Junts si queda per darrere d'ERC. I aquí els interrogants es barregen amb la por. Et pregunten si creus que Junts deixaria de col·laborar al Congrés i si Sánchez es pot veure temptat de convocar novament eleccions generals d'aquí uns mesos, o fins i tot estar obligat a convocar-ne, per intentar un nou triple salt mortal davant les urnes.
La possibilitat que Junts deixi de donar suport al PSOE ha de comptar amb un factor que és essencial des de l'inici de la legislatura. Em refereixo a la llei d'amnistia. Aquesta llei trigarà encara a entrar en vigor, i això, contradictòriament, pot afavorir l'estabilitat. Sobretot Junts, però no només el partit de Puigdemont, necessita que l'amnistia s'aprovi i s'apliqui. Mentre mantingui aquesta expectativa, la possibilitat de jugar contra Sánchez és una alternativa poc rendible. Per tant, la voluntat del PP d'endarrerir tant com pugui l'aprovació de la llei d'amnistia pot arribar a ser un factor no tant negatiu com es pensava per als interessos dels socialistes.
I la cosa encara es pot complicar més. Segueixo pensant que aquesta llei trigarà més temps del previst a tenir efectivitat. El motiu és que, un cop aprovada, hi haurà moviments des de l'àmbit judicial per dificultar-ne l'aplicació, per exemple, plantejant consultes o qüestions prejudicials davant la justícia europea. I en relació amb aquesta hipòtesi, el comissari de Justícia de la UE, Didier Reynders, ja ha dit que s'obriria un parèntesi durant el qual la llei d'amnistia no podria aplicar-se, fins que el Tribunal de Luxemburg no hagués resolt els dubtes de la justícia espanyola.
Plantejo tot això per sostenir la tesi que el futur de la legislatura estatal i el curs de la vida política a Catalunya no seran exclusivament conseqüència dels resultats de les pròximes cites electorals, perquè poden influir-hi molts altres factors, ara mateix difícils de pronosticar. Si totes les variables possibles s'haguessin d'analitzar a través de la intel·ligència artificial, potser en trauríem conclusions encertades. Però si ho hem de repassar fent càlculs mentals de probabilitats, l'operació es complica. Els experts en sondejos diuen, per exemple, que les expectatives del PSC obeeixen sobretot al desig d'obrir una etapa més serena de la vida política a Catalunya. Si és així, què en pot treure Pere Aragonès, de tornar a insistir en un referèndum sobre la independència, quan el govern acaba de tallar el pas a la iniciativa legislativa popular admesa a tràmit al Parlament amb el mateix objectiu?
Una jugada que es repeteix
En els mencionats cenacles madrilenys la gent es pregunta si anem cap a una repetició de la jugada o si propostes d'aquesta mena no tenen altra finalitat que la de recuperar el vot que va ser independentista en altres moments però que ara s'ha refredat. I el comentari més freqüent és el de considerar que ERC no pot quedar-se enrere escoltant les propostes de Junts. Però s'hi acostuma a afegir que uns i altres són conscients que no es pot comparar el debat sobre l'amnistia amb el relatiu al dret a l'autodeterminació, inviable amb l'actual text de la Constitució, en especial amb l'article segon, que proclama la “indissoluble unitat” d'Espanya.
És per demostrar l'afany de sortir d'aquest bucle que Salvador Illa repeteix tantes vegades que ha arribat el moment de girar full al Procés. I també impliquen un missatge a l'electorat progressista en general i al català en particular el conjunt de decisions que està prenent el govern en diverses àrees. Per exemple, quan Pedro Sánchez planteja a Europa el rebuig a les iniciatives del PP i Vox de derogar normes en matèria de memòria històrica, o quan parla de reconèixer l'estat de Palestina, una idea contra la qual l'expresident José María Aznar (PP) ha sortit a parlar en termes de dura desqualificació. No em sorprèn la posició d'Aznar, tot i que recordo un viatge de l'expresident que vaig seguir com a enviat especial a Jerusalem i Gaza en el qual va fer una roda de premsa amb Netanyahu i va pronunciar molts cops la paraula “pau”, per repetir-la després amb el líder palestí Yasser Arafat, mentre passejaven mirant el mar agafats de la mà. Repeteixo, agafats de la mà. Com és d'insincera de vegades la política!
