La CUP entra en el joc polític i altera el tauler
BarcelonaLa CUP ha fet diferents papers des que va irrompre al Parlament el 2012 i va consolidar un espai on s’ha fet forta. En l’àmbit del Procés, la seva principal aportació és haver forçat la marxa d’Artur Mas de la primera línia política, a la qual ja no ha tornat mai més. I això va ser després d’un debat intern que va deixar l’organització tan dividida entre l’ànima pragmàtica i la maximalista com ferida. Però al mateix temps, els cupaires van ser els primers a qüestionar el relat de “de la llei a la llei” que, amb grans dosis d’ingenuïtat i candor, defensaven tant ERC com JxCat abans de l’embat de l’octubre de l’1-O. Ho van fer, però, amb la boca petita.
Ells eren els únics que coneixien de primera mà com les gastava l’Estat i tenien certa cultura antirepressiva. Sabien, també, per l’experiència d’altres moviments d’emancipació nacional, que un Estat no es deixa prendre una porció de territori així com així. Sabien, perquè així ho deien en privat alguns dels seus líders, que aquella “revolució dels somriures” protagonitzada per persones amb segona residència estava destinada al fracàs, però tampoc es van atrevir a dir-ho. L’onada, com a tants altres, els va passar per sobre. Si en algun lloc va ser visible el desconcert post-1-O, tenint en compte que ells van estar a primera línia durant la jornada del referèndum, va ser a les seus de la CUP.
Per això, el procés de reflexió que els ha portat al gir pragmàtic actual, a l’aposta per jugar al joc polític amb les mateixes armes que la resta de partits (moviments ràpids, cops d’efecte, negociacions discretes, acceptació d’un cert gradualisme, etc.) no és un fet conjuntural, sinó de fons. És l’assumpció definitiva de tot el que comporta el joc parlamentari i institucional, i això vol dir entomar també contradiccions i totes les penyores de l’acció política.
Per tant, ja podem dir amb totes les lletres que la CUP abandona el seu paper d'outsider per passar a ser un més en un tauler que, amb la seva presència activa, ara queda definitivament alterat. Veiem com.
D’entrada, els que s’han vist més damnificats han estat els de Junts, ja que s’han vist desplaçats per la pinça CUP-ERC al paper ingrat de ser els que ara mateix impedeixen la formació d’un govern independentista. La incògnita és si aquesta pinça funcionarà durant tota la legislatura o és una cosa puntual de la investidura.
En segon lloc, el canvi de la CUP deixa sense protagonisme els comuns, que en no poder ser soci preferent del Govern corren el risc de quedar desdibuixats al costat d’un PSC que promet fer una oposició dura de tall unionista. I en tercer lloc, caldrà veure com impacta el paper preponderant de la CUP en la triple dreta. És probable que els xocs entre els cupaires i Vox siguin una de les constants de la legislatura.
Entrar al Govern?
En tot cas, la principal incògnita a hores d’ara és com digeriran les bases de la CUP aquest nou paper. El que ens diu la història és que, a passos lents però ferms, el pragmatisme s’ha anat imposant en l’esquerra independentista. Primer van decidir presentar-se al Parlament. Després van votar uns pressupostos. I ara ocupen un lloc a la mesa. Ja només els queda fer un pas: entrar al Govern.
