Disputa final per erigir-se en el vot útil que desfaci l’empat

Punt final a una campanya bàsicament telemàtica que ha prioritzat els blocs a la pandèmia

4 min
Pere Aragones, Laura Borràs i Salvador Illa

BarcelonaVotar Ciutadans és el vot útil per evitar un pacte del PSC amb l’independentisme. Votar el PSC és el vot útil per acabar amb un govern independentista. Votar JxCat és el vot útil per evitar el tripartit. Votar EnComú Podem és el vot útil per fer el tripartit. Votar ERC és el vot útil perquè el president no sigui “dels de sempre”. Votar la CUP és el vot útil per forçar JxCat i ERC a fer polítiques socials. Votar el PDECat és el vot útil perquè el Govern no depengui de la CUP. Votar el PP és el vot útil per evitar un tripartit i també un govern independentista. O això és el que diuen tots ells.

Inscriu-te a la newsletter Política Una mirada a les bambolines del poder
Inscriu-t’hi

És la roda del hàmster de les campanyes electorals. Totes acaben aquí i hi ha vots útils per a tots els gustos. N’hi ha tants que la majoria, de fet, acaben esdevenint inútils. Ahir es va tancar la campanya més estranya de la història (això també comença a semblar una roda de hàmster) amb els mítings finals de les formacions, una crida a la participació -que el Govern ha fet amb la boca petita- i més incertesa pel que fa a la configuració de les meses electorals. La Generalitat garanteix que només hi pot haver problemes en un 0,1% dels casos, però la Junta Electoral de Zona de Barcelona -la que integra un volum més gran de població- ja anticipa que probablement no arribarà a temps de respondre entre 2.000 i 3.000 de les al·legacions que ha rebut (11.500). I això que ahir la Junta Electoral Central li va exigir que les resolgui totes, si cal amb l’ajuda dels secretaris municipals. A tot Catalunya se n’han presentat gairebé 34.000.

L’abstenció, que es veurà compensada pel rècord històric de vot per correu (284.000), és una de les variables més difícils de pronosticar. Les enquestes la situen entre el 40% i el 50% i, esclar, la por al contagi, que ja està sent molt rellevant pel que fa a les meses, tindrà un pes important per definir la xifra definitiva. Per intentar mobilitzar els seus votants, les crítiques creuades i els retrets han anat in crescendo en els últims diesfins a arribar al clímax en el debat de dijous a La Sexta, inicialment una mena de tots contra Illa i, finalment, un tots contra tots amb crits i desqualificacions constants.

Pactes per davant del covid

Amb unes eleccions sense clar favorit, els pactes postelectorals han sigut la principal clau de la campanya. La demoscòpia apunta que l’independentisme tornarà a sumar, però la CUP no es compromet a avalar, de nou, un executiu de coalició entre Junts i Esquerra. Dolors Sabater va arribar a dir, de fet, que no descartava una repetició electoral, malgrat que els cupaires la van acabar fent rectificar, com han fet sovint en les últimes setmanes. Ahir va ser la cap de llista dels comuns, Jéssica Albiach, qui va flirtejar amb aquesta idea aferrant-se a la mala maror entre els socis independentistes. El fet és que, si l’alternativa acabés sent un executiu encapçalat per Salvador Illa, encara ho tindria més difícil. JxCat, ERC i la CUP ja s’han compromès a no pactar-hi, igual que Vox, i el PP reclamaria un candidat de consens.

Però abans d’avançar escenaris, cal fer una mirada al que ha passat des del 30 de gener. Mítings amb mascaretes, majoritàriament sense públic, una aposta pels canals telemàtics -que en molts casos no han seduït l’audiència- i menys desplaçaments que en altres ocasions. A la recerca d’una oportunitat que els obri la porta del Parlament, Àngels Chacón (PDECat) lidera el tradicional rànquing de quilòmetres fets en campanya que publica l’ACN amb 3.600 (una xifra dopada per un viatge d’anada i tornada a Madrid). JxCat i les visites llampec de Vox a la Catalunya interior superen els 2.000 i el gruix de candidatures es queden al voltant dels 1.000 (Cs i la CUP als 500). Tot i que la precampanya havia acabat amb la polèmica clàusula que preveu que els ciutadans se saltin el confinament municipal (o comarcal) per assistir als actes polítics, aquesta opció va desaparèixer d’escena.

Era previsible que fos la pandèmia la que monopolitzés els discursos i el fet que no hagi sigut així és una de les sorpreses, i més tenint en compte que un dels candidats principals era el fins fa poques setmanes ministre de Sanitat. Sí que s’han creuat els noms d’alguns possibles consellers de Salut (Olga Pané pel PSC i Josep Maria Argimon per JxCat), s’ha recitat el que s’havia fet bé (els que han governat) i malament (els que estaven a l’oposició) i s’ha fet una carta als Reis amb la destinació dels fons europeus per a la reconstrucció. Però, malgrat l’alta incidència del virus i els dubtes fins a última hora per saber si les eleccions se celebraven o no el 14 de febrer, ha tornat a ser la dinàmica de blocs la que s’ha imposat en campanya.

Plebiscit intern

La recerca dels vots s’ha basat en una estratègia calcada a la de les últimes ocasions. ERC i JxCat han competit per veure qui dels dos era el partit més antiunionista. El 2017 això significava assenyalar Ciutadans com l’adversari i en aquesta ocasió aquest paper l’ha desenvolupat el PSC. Illa ha semblat en moltes ocasions el rival a batre amb qui tots volien confrontar. Pere Aragonès fins i tot li va demanar sense èxit un cara a cara que a Borràs li semblava insuficient tenint en compte l’empat en tres de les enquestes.

Tots dos han acabat signant un manifest, amb la CUP, el PDECat i Primàries, comprometent-se a no governar amb els socialistes. I cap d’ells ha trencat els pactes amb el PSC i PSOE que mantenen al Congrés de Diputats, a la Diputació de Barcelona i en una quarantena de municipis. Aquest manifest l’ha intentat convertir Illa en la cortina de fum que fes oblidar la seva polèmica per negar-se a fer-se un test d’antígens abans dels últims dos debats electorals. Ahir va ser el president espanyol, Pedro Sánchez, molt actiu en campanya, qui va cridar a trencar el “cordó sanitari” que li han imposat els independentistes. Pablo Iglesias, Pablo Casado, Isabel Díaz Ayuso i Inés Arrimadas també han sigut una constant aquests dies demostrant que, malgrat que s’hagi rebaixat la tensió del 2017, en aquestes catalanes els partits estatals s’hi continuen jugant molt.

stats