Íñigo Errejón i el jazz per a nens

L’exercici d’escriure una crònica sobre Íñigo Errejón sense caure en metàfores infantils és difícil, però com que l’acte és a la Nova Jazz Cava de Terrassa caldrà sortir de la partitura habitual i improvisar. “Mai havia fet un míting en un club de jazz, mola”, ho celebra Errejón quan acaba el seu candidat català, Juan Antonio Geraldes. El repertori de Geraldes contrasta amb l’escenari, una profanació similar al dia que la Pantoja va actuar al Liceu: si al jazz tot és fluïdesa i fantasia, al discurs hi manen la monotonia i les idees inconnexes. Errejón ni s’immuta, i el mira amb la mandíbula serrada, fent cara d’hores greus.El madrileny comença el solo en un català pausat, professoral, que només abandona quan vol denunciar que el PP ha usurpat el seu perfil a les xarxes, un incident que l’ha fet un home en aquesta campanya (vaja, ja ha caigut la primera metàfora infantil, i una mica heteropatriarcal). Les formes són diferents de les d’Iglesias, però les diferències de programa són imperceptibles a l’orella humana. Errejón és un punt més verd (ecologista, res a veure amb els acudits pujats de to) i promet ser el FaceID de la política: tot s’ha de desbloquejar posant-hi la seva cara.Tot? No! Perquè de Catalunya no en parla. Només hi fa dues referències subtilíssimes: quan diu que “TC i sentència espantosa” són dos conceptes “que van de bracet”, i quan fa al·lusió a la “guerra bruta”. Curiosament, dos dels tres únics moments que generen aplaudiments. El tercer és el suport de l’alcalde de la ciutat, Jordi Ballart, a qui vol emular en la tasca de guanyar des de la independència dels partits tradicionals. No a tothom li agrada, com l’home que s’aixeca a l’última fila per marxar: “Que faci negocis amb en Ballart...”, li diu a un conegut, que li respon: “Jo només he vingut a fer el tafaner”.La tafaneria, una opció d’esquerres que renega de PSOE i Podem o la inexcusable presència d’un familiar a la llista són els motius que es poden recollir a platea entre els assistents al míting de Més País, que acull un centenar de persones sense estructura ni autobusos. Té, això sí, un himne, als antípodes del jazz. Comença amb la música xiulada i té una tonada de programa educatiu per a nens: “ Necesitamos más país, para soñar, para reír ”. Tota la crònica intentant fugir de fer metàfores infantils i ell ho paga així. Però vaja, de la metàfora no se n’escaparà ni al Congrés: les enquestes diuen que serà el més petit de l’hemicicle.

ara.cat

ara.cat

COVID-19

Íñigo Errejón i el jazz per a nens

El + vist

Grifols assaja un nou medicament que proporcionaria immunitat immediata contra el...

Coronavirus a Catalunya: l'última hora sobre les vacunes, restriccions i tota...

El doblatge d''Altsasu' indigna els professionals del sector

Què cuino aquesta setmana? 10 receptes per llepar-se'n els dits

El dilema del doblatge a ‘Altsasu’

El + comentat

Coronavirus a Catalunya: l'última hora sobre les vacunes, restriccions i tota...

El dilema del doblatge a ‘Altsasu’

Les impugnacions deixen la suspensió del 14-F en mans del TSJC

El TSJC suspèn cautelarment el decret del Govern i manté el 14-F

El doblatge d''Altsasu' indigna els professionals del sector

La tragèdia d’Ekaterinburg (1921)

L’equip que haurà d’apagar els focs que deixen quatre anys de Trump

Kamala Harris fa història i s’erigeix en la veu del canvi

Les parts profundes

¿Por qué los sintecho rechazan ir al albergue?