1933, l'any en què les dones voten per primera vegada en la història d’Espanya
El sufragi femení va arribar a Espanya una dècada després que al Regne Unit, els Estats Units i Alemanya, i gairebé trenta anys més tard que als països nòrdics i Austràlia
No ho van poder fer l’abril del 1931, en les municipals que van donar lloc a la Segona República, ni tampoc en les eleccions constituents d’aquell mes de juny, però amb el final de la monarquia era qüestió de temps que es reconegués el dret de vot de les dones. Va ser en les generals del 19 de novembre del 1933-seixanta-quatre anys després que es comencés a aplicar el sufragi universal masculí-, les que van donar pas al Bienni Negre. 6,8 milions de dones estaven cridades a les urnes per primera vegada en la història de l’estat espanyol.
Uns mesos abans s’havia ratificat la llei electoral que validava el que s’havia introduït l’1 d’octubre del 1931 en el text constitucional: “Els ciutadans d’un i altre sexe, majors de vint-i-tres anys, tindran els mateixos drets electorals conforme determinin les lleis”.
El sufragi femení arribava a Espanya una dècada després que s’hagués introduït al Regne Unit, als Estats Units i a Alemanya, i gairebé trenta anys més tard que als països nòrdics i a Austràlia. Però la Segona República es va avançar a la gran majoria de països, alguns de tan importants com França (1944), Itàlia (1945) i Suïssa (1971).
El consens republicà l’any 1931 -i encara més el 1933- no dubtava de la necessitat de reconèixer a les dones el dret de vot. Abans ja se’ls havia reconegut el dret a ser escollides. Per això Clara Campoamor, del Partit Radical, va poder defensar des de la tribuna del Congrés la necessitat de no demorar més la qüestió. Però es dubtava de la conveniència de fer-ho de manera immediata -especialment les esquerres, que pensaven que les dones estaven massa influenciades per l’Església-. En aquell debat del 31 només hi havia dues diputades al Congrés, i no hi va haver consens entre elles. Victoria Kent, del Partit Republicà Radical Socialista, hi va votar en contra: “És necessari ajornar el vot femení [...]. La dona necessita un temps de convivència amb la República”. “¿És que no han lluitat les dones per la República?”, li va respondre Campoamor. L’article va prosperar per 161 vots contra 121.
